27/03/2021

L’energia, si és neta, com més millor

3 min
L’energia, si és neta, com més millor

La UE s’ha compromès a emissions zero (en termes nets) de gasos amb efecte hivernacle. Com es va fer amb el moonshot per excel·lència, el projecte d’anar a la Lluna abans del 1970, o amb el de fer uns Jocs Olímpics l’any 1992, hi hem posat data: 2050. Hi ha, però, dues diferències. Una és que és molt més important: el fracàs dels altres projectes ens hauria afectat l’autoestima, però la vida hauria continuat i ens hauríem recuperat. En canvi, si no complim amb les emissions zero no evitarem el desastre climàtic. L’altra és que és molt més difícil d’assolir, ja que no depèn només de disposar de diners i de crear un ens executor ple de gent competent. Cal també una convicció molt majoritària que el projecte val la pena: aconseguir les emissions zero dependrà, en part, de la conducta individual i, en part, de crear a través de la política un marc normatiu exigent i democràticament acceptat. Sense la complicitat permanent i activa de la ciutadania no ho podrem fer.

Imposar-se objectius vorejant l’impossible, amb la idea que com més ens comprometem més acabarem fent, és una mala praxi. Si no podem tenir la convicció que l’objectiu és seriós no farem l’esforç. Preguntem-nos, doncs: ¿és un objectiu possible?

Si possible només vol dir que en l’estat actual del coneixement és factible assolir l’objectiu actuant com calgui sobre l’economia, llavors és ben evident que la resposta és positiva. Podríem -amb impostos o prohibicions- encarir el preu de l’energia bruta de tal manera que les seves emissions baixessin dràsticament, sinó a zero, a un nivell compensable amb l’ús de tècniques de captura de diòxid de carboni. Però aquest sentit del terme possible és inadequat. No n’hi ha prou amb un pla tècnicament possible, cal que ho sigui socialment i políticament. No ho serà si els canvis en l’economia comporten menys consum d’energia i decreixement econòmic. No és gens probable que els ciutadans acceptin un empobriment material permanent. I excepte, potser, per als països més pròspers, no seria tampoc legítim pretendre ni tan sols l’estancament.

El repte és, doncs, encara més difícil, perquè la pregunta sobre la possibilitat és ara si amb l’estat actual del coneixement podem formular polítiques que siguin socialment acceptables i que ens portin a emissions zero l’any 2050. Amb seguretat això haurà de ser compatible amb un augment no menor del consum d’energia. Per tant, el repte no és consumir menys energia sinó consumir menys energia bruta. O, dit d’una altra manera, l’augment de la producció d’energies renovables ha de compensar la disminució de la producció d’energia bruta però també l’augment de la demanda d’energia que, a un preu raonable, es produiria en les pròximes dècades.

Hi ha raons per a l’optimisme i per pensar que no ens hem de veure abocats a triar entre dues situacions infernals. Tot indica que l’objectiu del 2050 és assolible d’una manera políticament realitzable si es compta amb un grau important, però encara realista, de complicitat ciutadana.

La recerca en aquest tema està ben presentada en el llibre recent de Bill Gates How to avoid a climate disaster (hi ha versió catalana d’Edicions 62). És un llibre ple d’informació, molt ben travat, que fa de bon llegir i -cosa que és d’agrair- sense palla. De la seva lectura se’n desprèn que els avenços espectaculars en generació elèctrica de base solar i eòlica no seran suficients, en part perquè no tot es pot electrificar. Per exemple, els avions de llarg recorregut: les bateries pesarien massa. Afortunadament, els automòbils 100% elèctrics són possibles. I molt desitjables: els híbrids són un pas tímid, és millor anar directament als elèctrics. M’alegra que Seat prengui aquest camí.

Gates esmenta 18 àmbits tecnològics clau en els quals encara ens calen grans avenços: hidrogen verd (és a dir, produït sense afegir carboni a l’atmosfera), transmissió elèctrica, electrocombustibles, biocombustibles, ciment verd, acer verd, carn i llet vegetals, fertilitzants verds, fissió nuclear segura, fusió nuclear, captura de carboni, plàstics verds, bombeig d’aigua, energia geotèrmica, emmagatzematge tèrmic, agricultura resistent a inundacions i sequeres, oli de palma verd i refrigeració que no emeti fluorina.

Garantir els avenços demana una inversió pública en R+D molt superior a l’actual, no petits ajustaments. Gates estima que s’hauria de quintuplicar. No és cap disbarat: als EUA si es fes això tot just s’arribaria a la mateixa despesa que la NIH (National Institute of Health). Confiem que la UE s’adoni de les implicacions d’allò a què es compromet. I, sigui dit de passada, que no sigui tan adversa al risc com ha sigut negociant vacunes.

stats