L’escola necessita silenci per al dol (2015)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle íntegre de Carles Capdevila i Plandiura (els Hostalets de Balenyà, 1965 - Barcelona, 2017) publicat a l’ARA (20-IV-2015). Director fundador d’aquest diari, Carles Capdevila compliria avui 58 anys. La seva mirada atenta a les realitats més properes i més punyents experimentades per persones corrents va caracteritzar el seu periodisme personal. Interessat particularment per l’educació d’infants i adolescents en el sentit més ampli del concepte, Carles Capdevila va excel·lir en la premsa catalana del nostre tombant de segle. També es va singularitzar per la sensibilitat extrema i alhora continguda amb què argumentava els seus textos exemplars. En aquest sentit, tant per l’estil directe i amable com pel propòsit constructiu, renovava sense pretensions i amb esperit crític la gran tradició de l’anomenat “periodisme íntim” d'alguns articulistes clàssics anglesos de l’alba del segle XVIII, com Addison i Steele.

Fa uns quants anys vam tenir la desgràcia de viure la mort d’un nen que anava a la classe de la meva filla, d’un accident. Ho recordo encara amb dolor, i alhora m’ha quedat també l’admiració per com va saber gestionar l’escola, amb l’ajut de tota la comunitat educativa, aquell fet que ens espantava tant. Ho recordo ara i aquí per deixar clar que un centre escolar és un espai d’aprenentatge i de coneixement, que té gent preparada per assumir situacions molt adverses. I que se sap unir en moments de màxima dificultat. Això és molt dur. L’impacte és brutal, i té ingredients traumàtics, costa molt d’imaginar el que es trigarà a oblidar. Però tota la societat té l’obligació de respondre amb maduresa davant de situacions límit. Conscients que no es pot tornar enrere però que tot el que estigui a les nostres mans a partir d’ara s’ha de fer molt bé. Hi ha una responsabilitat immensa dels mitjans per ajudar al màxim i agreujar al mínim el dolor. Per sort cada cop els lectors ho teniu més clar i remeu a favor del respecte i contra el morbo. Aquest dilluns molts pares ens dèiem: i ara què diré al meu fill quan faci preguntes? Aquesta és l’altra responsabilitat, individual. Confiem en les escoles. Parlem-ne amb ells. I confiem també en la nostra capacitat a casa per abordar el tema, respondre, deixar que els fills deixin anar els seus neguits, tranquil·litzar-los, no afegir-hi més drama. Ni amagar res. Educar és una feinada que ens posa a prova davant de l’absurd, de la brutalitat, de les pors. I educar necessita temps. I silencis. Ens hi juguem molt en els pròxims dies de dol i de reflexió. Anirà molt bé buscar la serenitat, la calma, trobar la voluntat educadora en majúscules.