L’esperit bel·licós (1924)
Peces històriques
De l’article de l’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) que obria el primer número de Revista de Catalunya (VII-1924), publicació d’alta cultura fundada per Antoni Rovira i Virgili, historiador i periodista. Aquesta primavera celebrem el centenari del naixement de la revista catalana de prestigi que s’ha mantingut vigorosa tot i unes breus interrupcions durant la República, i el llarg exili itinerant imposat per la dictadura franquista que semblava haver-la esborrat de la memòria col·lectiva. L’any 1986 la va recuperar l’editor Max Cahner. Junt amb la Bernat Metge, és la institució intel·lectual catalana que d’un segle ençà assegura mitjançant edicions impreses una transferència social de coneixement de gran nivell.
Amb motiu de la guerra [la de 1914-1918] i de la post-guerra s'ha parlat molt de pobles d'esperit bel·licós i d'esperit pacífic, de pobles fàcils a la revolta i de pobles arrapats a la submissió. S'han fet comparacions entre els soldats dels exèrcits bel·ligerants de la gran guerra, quant a frugalitat, resistència i ardidesa; [...] L'esperança i la possibilitat de l'auxili estranger (i no cal dir la seguretat) atien un poble oprimit a espolsar-se el seu jou, i li donen una força i una confiança que, altrament, no tindria. És rar, en els temps moderns, el cas d'un poble subjugat que es revolti sense que en la seva revolta intervingui alguna potència estrangera, enemiga del poble opressor; i és més rar encara el cas d'un poble subjugat que, sense l'ajut estranger, triomfi completament en la seva lluita per la llibertat. Per això una de les pitjors coses que poden esdevenir a una nació caiguda que vol redreçar-se, és que, per una causa o per una altra, l'Estat dominador no tingui enemics. [...] Quant a Catalunya, si esguardem la història de les seves revoltes, veurem també que hi intervenen, ajudant-la, pobles estrangers. En la revolta contra Joan II és, a la primeria, Castella, i, més endavant, França. Llavors de la revolta contra Felip IV, la confiança en l'ajut francès encoratja Claris en les seves decisions, i Catalunya és sostinguda per França durant els dotze anys de lluita. En la guerra contra Felip V, el pacte de Gènova era per als catalans una garantia de protecció per part d'Anglaterra, i el reconeixement de l'arxiduc Carles com a sobirà una fermança de sosteniment per part d'Àustria i dels seus aliats. Una observació forçosament incompleta: de la mateixa manera que hi ha pobles que, donant la impressió de pobles pacients i soferts, sorprenen llurs tirans amb una inesperada revolució, hi ha pobles que desorienten en sentit contrari. Hi ha pobles formats per individus cerca-raons i bravatejadors que semblen incapaços d'acceptar submisament cap greuge, i que, en realitat, són incapaços de cap acció defensiva de caràcter col·lectiu. Cal no confondre l'esperit bel·licós amb l'esperit renyinós o qüestioner. Molt sovint els pobles dotats d'aquest esperit no són sinó pobles poc aptes per a la guerra. Les gents del Migdia de França, per exemple, pertanyen més aviat al segon grup de pobles que al primer. Individualment un pescador bretó és molt més pacífic que un pescador marsellès, posem per cas. Amb tot, en la guerra, aquell és superior a aquest. A Espanya no són pas els murcians, homes del cop de coltell sempre a punt, els soldats més braus en la guerra, ni ciutadans els més independents en la pau: la forma de subjecció col·lectiva que és el caciquisme ha assolit maneres perfectes en les terres de Múrcia. A quin d'aquells dos grups pertany el poble català? O és que no en pertany a cap? En quin concepte ens tenen els altres pobles? L'anomenada de bel·licosos i independents que tinguérem en els temps medievals i en els segles XVI i XVII, s'ha esborrat en els segles posteriors?
