08/05/2021

L’exemple de Sturgeon

3 min

La persistència independentista escocesa i la catalana s’assemblen. Els paral·lelismes històrics són obvis i prou coneguts per tots, com a mínim del segle XVIII ençà. Les darreres dècades ens hem anat mirant de reüll. Cadascú ha fet el seu camí, però sempre atent al de l’altre. Als anys 30 del segle passat l’aleshores minoritària Catalunya irredempta havia mirat més a Irlanda. En canvi, hi ha poques semblances entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya, ni històriques ni presents. A Espanya li hauria anat bé emmirallar-se en les Illes Britàniques, en la seva pluralitat nacional, en la seva arrelada democràcia liberal, en el seu constitucionalisme flexible i porós, en la dialèctica entre una tradició de serveis públics forts (malgrat Thatcher) i un sector privat igualment dinàmic. Però no ha estat així. Espanya va entrar a Europa sense aprendre gaire ni del Regne Unit ni de la resta d’Europa, mirant-se massa el melic, amb una suposada Transició modèlica i un estat autonòmic que no va resoldre el seu problema nacional i que no ha estat una administració eficaç ni gaire federal, sempre sota sospita i sota fèrria vigilància constitucional.

L’independentisme escocès, com s’ha vist en aquestes noves eleccions,manté el pols i la temperància. És tan important una cosa com l’altra. Aquesta combinació és el que li dona èxit rere èxit: solidesa en el fons, suavitat en les formes i fer feina dia a dia amb el bon govern. Sembla com si haguessin après més ells de l’exemple català que nosaltres de l’escocès. A Sturgeon la seva nova victòria no la farà descarrilar amb una fugida endavant unilateral. Ho ha dit i repetit: “El que he dit de manera consistent al llarg de tot aquest temps, de vegades a costa fins i tot de les crítiques dels meus, és que no consideraré [fer] un referèndum il·legal, sobretot perquè no desembocaria en la independència. Vull que Escòcia sigui un país independent i al final crec que guanyaré mitjançant la persuasió pacient de la gent de tot el país”. Ja tocaria que algun líder independentista català fos capaç de dir això, fil per randa, amb claredat. La unilateralitat no porta enlloc. Però la clau de debò és a l’última frase: “La persuasió pacient de la gent de tot el país”. Sense presses es va més lluny i cal pensar en tothom, no només en la meitat convençuda, en el nucli militant. Sobretot cal parlar i actuar precisament per a la resta, amb empatia. Això és el que Sturgeon té al cap.

I després hi ha encara un altre factor. Si la líder de l’SNP pensa i actua amb prudència davant un estat, el Regne Unit, amb el qual es pot dialogar, encara més ho hauria de fer l’independentisme català davant un estat al·lèrgic a la diferència, gens acostumat al pacte i l’entesa. Una Espanya que, vist l’ultrapopulisme que s’ha instal·lat a Madrid, avança cap a una involució encara més dura i rocosa, cap a una intolerància extrema i bel·licosa. Davant aquests mals auguris, per a l’independentisme català el més intel·ligent seria concentrar forces cap endins, recosint el país, governant i treballant per la concòrdia nacional i la reconstrucció postpandèmia, mentre, de cara a l’Estat i com a missatge cap al món, ofereix diàleg per posar en evidència l’immobilisme i el permanent esperit de revenja judicial.

Esclar, això dista molt de les jugades mestres i les sempre ambigües insinuacions de dreceres màgiques. És poc èpic i gens glamurós. Però com més aviat s’agafi aquest long and winding road, millor. Es tracta de fer camí, pas a pas, sense defallir, i d’anar sumant-hi gent a cada revolt. El futur ja no pot ser una nova aventura audaç com la de l’1-O. Va ser emocionant, digna i inoblidable, però va acabar amb presó, exili, 155 i divisió. És l’hora de la maduresa, de triar la caminada segura i acollidora, tocant de peus a terra, a l’estil escocès. L’independentisme català s’ha de fer gran, en tots els sentits.