El 10 de juny del 1963 el president John F. Kennedy va ajudar a empènyer el món lluny del precipici nuclear [...]. A vegades es recorda la Guerra Freda com un equilibri del terror estable, en el qual la destrucció mútua assegurada (abreujada en anglès en l'encertada sigla MAD, és a dir, boig) impedia la guerra nuclear perquè garantia la destrucció de qui llancés un atac nuclear. És fals: vam sobreviure [...] gràcies al lideratge [...]. Kennedy i Khrusxov es van adonar que tenien una posició privilegiada per portar el món lluny d'aquesta espiral de mort.
Des de la profunda malfiança que va venir després de la crisi dels míssils de Cuba, Kennedy va trobar el camí d'una esperança nova. [...] "Som massa els que pensem que és impossible -va dir-. I massa els que pensem que és irreal. Però aquesta és una creença perillosa i derrotista. Porta a la conclusió que la guerra és inevitable, que la humanitat està condemnada, que som esclaus de forces que no podem controlar. No podem acceptar aquesta visió. Els nostres problemes els ha creat l'home i, per tant, l'home els pot solucionar".
Kennedy va demanar als nord-americans que reconeguessin les virtuts dels seus homòlegs russos i, amb això, l'interès de tota la humanitat en la pau. "[...] Si no podem acabar ara amb les nostres diferències, almenys podem fer que el món sigui un lloc segur per a la diversitat. Al cap i a la fi, el nostre vincle més bàsic és que tots vivim en aquest petit planeta. Tots respirem el mateix aire. Tots volem el millor per al futur dels nostres fills. I tots som mortals".
Pas a pas, Kennedy va començar per un tractat de prohibició dels assajos nuclears, que havia d'anar seguit d'un Tractat de No-proliferació i d'actes de cooperació. [...]
