24/03/2021

Laporta: una foto que fa vergonya

4 min

És una autèntica llàstima que totes les ganes i la qualitat que Jan Laporta pot aportar com a nou president del Barça no es vegin reflectides a la seva junta.

Amb gran sorpresa he vist a la premsa la foto del flamant nou president amb els seus companys de projecte: són 19, entre els quals només hi ha una dona, Elena Fort, que a més estarà al capdavant de l’àrea social, un camp relativament secundari, molt menys rellevant que altres àrees, com l'econòmica o l'esportiva. Feia molt de temps que no veia una foto així, tan plena d’homes de pell blanca, de mitjana edat, tots vestits igual, amb vestit fosc i corbata. I per a més inri, la representant femenina va de vermell, cosa que destaca la seva singularitat encara més. Clarament és l’excepció que confirma la regla.

La directiva de Joan Laporta.

Porto 22 anys a Londres i per feina estic molt en contacte amb els Estats Units: dubto molt que en aquests dos països a cap empresa o organització se li acudís formar una junta tan poc diversa, tan increïblement masclista. En ple segle XXI creia que això ja no passava, que era cosa d’un passat gens igualitari del qual tots ens avergonyim i que els governs i la major part de la societat civil volem deixar enrere. Una junta així ni és representativa ni és justa, i segurament tampoc serà eficaç.

Anem per parts:

1. Poc representativa. El Barça és una entitat grandiosa que dona exemple a Catalunya i arreu del món, portant per bandera valors com l’esport i la llibertat –valors que el club ha defensat sempre i que ens han omplert d'orgull, especialment en les èpoques més difícils de la nostra història–. Però ara, quin exemple ens dona aquesta foto? ¿És realment un reflex de la societat catalana, que creiem oberta, plural, moderna i avançada? ¿És aquest l'exemple que el Barça vol donar a les moltes associacions del país i a tots els infants i no tan infants que miren el club en busca de referències i exemple?

Aquesta foto, lamentablement, legitima un masclisme flagrant, que moltes altres institucions pensaran que és acceptable: si el Barça ho fa, nosaltres també. I enrere quedarà la feina de moltes dones, i homes, que han lluitat per la igualtat durant dècades. Tant d’esforç per a això?

I no només és el col·lectiu femení el que ha quedat pràcticament exclòs de la junta de Laporta: la societat civil catalana afortunadament és molt més diversa que el col·lectiu socialdemogràfic de la foto: on són la saviesa i l'experiència que poden aportar la gent gran? I el futur representat pels més joves? ¿I els que van créixer en un país estranger, que tanta perspectiva ens podrien oferir, especialment a una entitat fundada per un suís i que deu una bona part dels seus èxits a un holandès? I les persones que no són blanques, no hi tenen lloc?

El Camp Nou, així com la societat catalana i europea, cada cop és més divers. La foto de la graderia no s’assembla gens a la foto de la junta. Això és una lliçó que les empreses més avançades del món ja han après, i que intenten corregir fent esforços perquè els seus òrgans de govern reflecteixin el públic al qual es dirigeixen. Sembla que aquest corrent encara no ha arribat a una de les principals institucions del nostre país.

2. Poc justa. A la biografia dels membres de la junta llegeixo que hi ha amics de la infància, presidents i propietaris d’empreses. No tinc cap dubte que Laporta té amics i contactes altament qualificats, però és sospitós que la gran majoria siguin homes, blancs i de mitjana edat: quin esforç ha fet per donar oportunitat a persones de fora del seu ambient? ¿És un talent que per un motiu o altre no ha tingut l’oportunitat de conèixer-lo o de destacar? ¿És just que la junta d’una institució tan important es limiti a amics i coneguts del nou president? Als països anglosaxons les empreses de caçatalents busquen candidats per a les juntes d’empreses privades, i s'ocupen molt d’aportar diversitat. Formar una junta a dit, sense anar a buscar talent allà on l’experiència pròpia no arriba, no es veu gens professional.

3. Poc eficaç. Fa molts anys que un gran nombre d’estudis acadèmics conclouen que els equips més diversos prenen millors decisions. Hi ha grups que ja posen a la signatura dels emails que fan tot el que poden per evitar el groupthink, o pensament únic: s’ha demostrat que les decisions d'un grup on la majoria de membres pensen igual acostumen a ser pitjors perquè ningú qüestiona res, cosa que obre la possibilitat que una idea dolenta s’obri pas sense que ningú digui res. Els grups on els membres són socialment i demogràficament semblants en general estan mancats de creativitat, ja que els representants acostumen a pensar de manera similar. El grup, doncs, no té la frescor de les persones amb perfils i experiències diferents. Això el fa més predictible, més tancat i, en conseqüència, menys eficaç.

A part de tot això, el que tampoc puc entendre és com la foto no ha aixecat polseguera –on són les dones amb veu del nostre país, per què no s’ha fet rebombori?–. Espero que no sigui perquè la foto, en el fons, sí que és un trist reflex dels nostres tan poc diversos nuclis de decisió i poder.

Elena Moya és autora de 'Les oliveres de Belchite', 'La maestra republicana' i 'La candidata' (Suma de Letras / Penguin Random House).

stats