03/11/2015

De l’humanisme a Pasolini

3 min

1. EXPERIÈNCIA. Deia el filòsof José Luis Pardo, a l’Escola Europea d’Humanitats de Barcelona, que l’humanisme és la capacitat dels humans de tenir i comunicar experiències. I afirmava que actualment l’humanisme sembla introbable perquè vivim en l’atròfia de l’experiència. Les nostres experiències són cada cop més pobres, en tant que són prefabricades, organitzades, programades.

La vinculació de l’humanisme amb l’experiència té una expressió canònica en Montaigne, que va fer de l’exercici de pintar-se a si mateix en l’escriptura una manera singular d’estar al món. L’humanisme modern neix de l’esforç il·lustrat per defensar l’experiència humana contra les imposicions mítiques o transcendentals, que empetitien l’home en nom d’una grandesa superior. Si la Il·lustració és l’ideal més elevat del qual l’home s’ha dotat, és perquè hi acceptava la pròpia condició: assumia sense por la voluntat de ser home i res més que home (Joan Fuster). Aquesta determinació donava a la humanitat condició universal (no pel fet de ser fills de Déu, com havia dit el pare Vitoria, perquè els homes han inventat molts déus i tots capritxosos, sinó pel fet de ser homes): “Subjectes de drets civils, objectes d’investigació científica”.

Tanmateix, forma part de l’experiència humana —presa del pànic per l’aclaparadora precarietat de la seva condició— la capacitat de generar monstres. Des del mateix humanisme s’han construït noves dimensions transcendentals per conduir l’experiència humana: la submissió a les lleis de la natura en forma d’ànima d’una comunitat (com en el nacionalisme romàntic) o de superioritat de la raça (com en el nazisme); a les lleis de la història (com en el comunisme); o a les lleis de la tècnica (Heidegger). Després de les atrocitats viscudes a la primera meitat del segle XX —quan la humanitat va superar tots els seus límits—, a la mateixa Alemanya on es va arribar a les últimes estances de l’infern, per legitimar el règim tutelat de postguerra, com ha explicat Michel Foucault, es va recórrer a l’economia com a nova forma transcendental.

El creixement econòmic es convertia en motor de legitimitat de la política i de configuració dels mecanismes de control i submissió. I anticipava d’aquesta manera el món actual, en què el diner té la capacitat normativa i ha adquirit la insòlita condició de criteri del comportament racional. Davant d’aquesta mutilació de l’home, no és estrany que les humanitats siguin paulatinament expulsades de l’educació, considerades marginals i inútils, i substituïdes per un domesticat mercat de les arts i la cultura. I, tanmateix, l’home segueix aquí, malgrat tots els intents per reduir-lo a un simple ens econòmic, competidor, consumidor i contribuent. Però quan semblava que la indiferència per la política triomfava, culminant la minimització de l’home, es va començar a parlar d’indignació, de recuperació de la paraula i de retorn de la política. L’home s’ha dotat de poderoses pròtesis tecnològiques que l’havien de fer dominar millor el món, però que sovint el dominen a ell. Si l’humanisme il·lustrat lluitava per alliberar la condició humana de la tutela política, l’humanisme actual ha de lluitar per fer seus els instruments que se li escapen de les mans i li imposen tuteles al servei de sistemes de dominació, com han fet sempre les religions. L’humanisme segueix expressant una voluntat d’emancipació: convertir l’experiència pròpia en vida, en el sentit fort de la paraula, i en vincle amb els altres.

2. DESHUMANITZACIÓ. Aquests dies recordem Pasolini en el 40 aniversari de la seva mort. Ell va buscar l’experiència humana en la seva radical i sovint desoladora materialitat. Ell va advertir que la cultura del mercat eliminava la memòria i desdibuixava l’experiència, cada cop més impersonal, que pretén guanyar-nos a base de promeses d’asèpsia i d’eliminació del sofriment. S’esvaeix el sentit tràgic de la vida, base del respecte mutu: tots som precaris. I es redueix la capacitat per viure la tristesa i donar entitat al dol. Triomfa la negació de la condició humana. La deshumanització de l’altre: no són homes, són immigrants, com si la seva desesperació els condemnés a una condició subalterna.

stats