Els límits de la vida, trencar-los
La majoria s'ha acostumat a no prestar atenció als advertiments dels científics sobre la mala relació de l'espècie humana amb el planeta. Molts senten o llegeixen aquestes notícies amb indiferència, de vegades amb aprensió o amb mandra, i fins i tot amb hostilitat. Els discursos anticientífics, i les actituds contràries o receloses al coneixement, a l'estudi i a la cultura, s'han convertit en habituals i són representades per un bon grapat de líders mundials, amb l'inevitable president dels EUA al capdavant. Desprestigiar la ciència, la cultura i el coneixement és una bona manera d'avançar cap a societats desinformades, confuses, fàcils d'enganyar i, per tant, dòcils.
La setmana passada es va conèixer l'informe anual del PIK, sigles amb què es coneix el Potsdam Institute for Climate Impact Research. El seu equip internacional d'investigadors, dirigit pel professor de la Universitat de Potsdam Johan Rockström, estudia des de 2009 quin és el risc que correm de rompre l'equilibri natural i la capacitat de resiliència de la Terra. Parteix de la dada que el clima del planeta es va tornar estable fa onze mil anys (l'holocè), cosa que ha permès, durant aquest temps, el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, la domesticació d'animals i finalment la construcció del món modern. La pregunta que s'esforcen per respondre els científics del PIK és en quin moment aquesta estabilitat pot arribar a trobar-se en perill, degut a l'impacte de l'activitat humana en la naturalesa.
Per respondre-la, van definir nou límits que, considerats en conjunt, i interconnectats entre ells, defineixen l'espai operatiu segur de la vida a la Terra. Aquests nou límits són: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, usos del sòl, ús de l'aigua dolça, cicles biogeoquímics, contaminació química, acidificació dels oceans, aerosols atmosfèrics i capa d'ozó. En la revisió de 2025 s'ha constatat que, dels nou límits, ja s'han transgredit els set primers. El darrer de la llista a entrar en zona insegura ha estat l'acidificació dels oceans, és a dir, l'índex d'acidesa de les aigües marines. Només els dos darrers (aerosols atmosfèrics i capa d'ozó) es mantenen encara en zona segura. Però els altres set mostren, a cada examen, una major i més accelerada tendència al deteriorament.
La transgressió de cadascun d'aquests límits no comporta automàticament un canvi catastròfic, però sí que apunta cap a una situació de perill per a la vida al nostre planeta. Rockström insisteix que “el diagnòstic és greu, però hi ha curació; el fracàs no és inevitable”. Sentir això consola, però potser és un missatge erroni, perquè la resposta immediata dels governs, que són els que poden fer passes significatives per corregir aquest rumb, és relaxar-se: la Xina acaba d'anunciar que reduirà emissions de CO₂... a partir de 2035. Mentrestant, els científics del PIK ens avisen que estem a prop de traspassar els límits d'un espai estable i segur per viure, com si la casa amenacés de caure damunt nostre i ni tan sols en fem cabal.
