Literatura i política

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]

No fa gaire, a Irlanda, un grup d’escriptors reclamava, tímidament, una bandera blanca per a la intel·ligència. En un manifest molt ponderat de to, recomanava als altres escriptors incorporats als partits que amb tanta de violència lluiten a l’Estat lliure, d’abstenir-se d’aportar llur energia a la causa política dels professionals de les lluites civils, i els aconsellava de fer pàtria irlandesa des del camp estricte de llur activitat espiritual. “Mentre els escriptors exhaureixin llurs forces al servei dels arribistes del Poder, la Filosofia, la Ciència, la Novel·la i la Poesia llangueixen en la penombra”. Deien. Un bon llibre val tant com unes eleccions guanyades, i el nom de Grècia és etern més per les seves manifestacions espirituals que pels seus fets polítics. [...] La posició de l’escriptor lliure és sempre de desconfiança i de confiança simultànies. Crítica davant l’activitat dels homes i submisa davant els principis eterns. La majoria dels pensadors que han intentat d’intervenir pràcticament en el governament dels homes han fracassat. Llur doctrina, en canvi, ha establert normes eternes. Sòcrates ha donat l’exemple: tot retent culte a la seva pàtria i a la religió local, tot comportant-se com un ciutadà del seu temps, va morir per una causa eterna. Tot acatant fins als darrers moments les lleis de la Pàtria, va viure fidel a les normes universals de l’esperit. No va elevar el relatiu a la categoria d’absolut com tants pretenen avui, ans va establir els principis eterns com a norma única, tot transigint àdhuc amb la cicuta dels seus contemporanis, de la mateixa manera com havia transigit amb la seva figuració, amb el seu simulacre carnal. Desconfiava perquè confiava. ¿No és aquesta la força de l’home de raó? Molts d’escriptors d’avui intenten de capgirar aquesta exigència de l’esperit, i malden per sotmetre’l. L’Universal ja no és, per a ells, una categoria. S’afanyen a humiliar-se al peu del transitori. Davant la contingència del polític o del social vacil·len, coratjosos o esporuguits, però, per què no creure-ho?, cúpids. Han oblidat que el contacte de colzes no és temporal, sinó extratemporal, i que els veritables contemporanis en el reialme de l’esperit van ésser o seran.