Publicitat
Publicitat

La llengua

Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, que és una llengua no solament feble, sinó malalta

Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit. I ara el senyor Tardà ens surt dient que Catalunya en té dues, de llengües. Doncs no. Catalunya només en té una, de llengua, i aquesta és el català. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita. Així, els més ben intencionats, donats a la ultracorrecció, parlen de llistes de noses, i hi ha qui parla dels sobrers i els sastres, en comptes dels obrers i els astres. També els nostres ocells estan volant lluny i s’han convertit tots en aus. I així un pardalet és com una àliga. I molts restaurants serveixen “caldo d’au”. A Catalunya no en tenim, d’aus. Tenim ocells. I el falcó i el voltor són ocells de presa. En fi. Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. Però alguns sí. Tothom desvetlla en comptes de desvelar, i això els que volen separar-se del castellà, sense fixar-se en el sentit. Tothom ho farà tot “en breus instants”. Dilluns vinent s’ha convertit en “el pròxim dilluns” i la setmana entrant en “la pròxima setmana”. Tothom prefereix, en comptes d’ estimar-s’ho més. Deixem-ho estar. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

Sentint el que diuen els nostres polítics més tradicionalment catalans, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens

Imaginin-se què passarà amb el bilingüisme oficial de la nova República Catalana. La llengua catalana acabarà devorada per la llengua castellana, que passarà de ser la llengua ocupant a ser senyora i majora. El bilingüisme mai no pot ser acceptat i menys consagrat, perquè, com ja he dit, i ho vull repetir, és la sentència de mort de la llengua més feble. Si hem de ser independents, que cada dia en tinc més dubtes, ho hem de ser en català, en la llengua natural del país. I dic que cada dia en tinc més dubtes perquè, sentint el que diuen els nostres polítics, els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. A mi, una Catalunya independent abandonada a aquestes mans, governada per aquests polítics, la veritat és que no m’interessa en absolut. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT