Un llibre de Ricard Salvat sobre teatre
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
La novetat i la singularitat del llibre El teatre contemporani de Ricard Salvat és que les obres no hi són estudiades en pura funció de llur text literari, sinó de llur representació teatral. És a dir, que es tracta, com diu Salvat mateix, del teatre considerat com espectacle basat en la paraula. Per tant, si el text n’és un element important, i cal que sigui íntegrament respectat, és necessari tenir en compte tots els altres elements que componen l’espectacle: director, actors, escenografia. Salvat hi té, a més, present el moment històric en què l’espectacle s’ha produït, els factors socio-econòmics que l’han possibilita,t i la influència exercida damunt l’autor per l’ambient, la cultura, els atavismes. [...] Explícitament i implícita, Salvat observa que els grans creadors teatrals han estat guiats pel propòsit de plantejar unes aspiracions socials, i és evident que a ell l’impulsen idèntics propòsits. Amb Piscator, representant del teatre social i polític, és pregunta si el teatre és una arma, i respon, amb Brecht, que és una ètica. Pregunta i resposta que es reverteixen, ja que, en definitiva, del que es tracta és de destruir per reconstruir una societat més digna i més justa. D’ací deriva tota la seva actitud i la marxa de la seva meditació apassionada, meditació saturada del pensament naturalista de Zola, avui en plena rehabilitació. Zola és en el principi del teatre modern, però més en les idees, en les teories, que no en la pràctica. El camí, no va encertar-lo. Segons el plantejament de Salvat, els primers grans peoners foren Ibsen, amb el seu teatre del desemmascarament; Strindberg, que fornirà tots els elements per a la llibertat necessària a l’escena; Txèkhov, més a la vora de la nostra sensibilitat, que hi introduirà l’objectivisme... I és seguint aquesta marxa que Salvat va a parar a Brecht, el gran llac on desemboquen tots els corrents vàlids. El que en l’obra de Brecht hi ha de contrari al subjectivisme líric i dramàtic, això és, en el seu realisme èpic, en l’horror de la nostra època, que l’impregna, en el que té de denúncia de les alienacions, en el seu to de crònica, de balada, de romanç, en el seu llenguatge viu, poètic i bíblic, Ricard Salvat veu la forma més apropiada pel teatre de la nostra època. [...]
