La lògica del feixisme (1925)
Peces històriques
De l’editorial de La Publicitat (6-X-1925). Aquest octubre fa cent anys, en una Espanya governada pel dictador Primo de Rivera, l’amenaça dels totalitarismes d’extrema dreta encara era interpretada aquí amb circumspecció per una premsa anestesiada. Faltaven set anys per l’ascens al poder de Hitler, i el feixisme de Mussolini era explicat com un fenomen aïllat, tot i que la malura ja es covava –com ara– arreu d’Europa.
L'evolució de la política italiana, a partir de l'assassinat de Matteotti, ha fet donar un tomb a Mussolini. Temps enrere anava pel camí que ell en deia de la "normalització". En realitat, volia trobar una fórmula d'avinença amb les oposicions, base d'un sistema polític mixt, barreja de les seves concepcions personals, sempre una mica fluctuants, i els principis liberals i democràtics. Fort en el poder, el Duce s'oferia a fer marxa enrere. Però en veure que les oposicions no responien a la seva actitud, que ell creia generosa, es deixà anar pel pendent relliscós de l'extremisme. Aleshores fou quan Roberto Farinacci, el Vice-Duce, marcà el nou camí al Duce, de manera que en certs moments els seus respectius papers queden invertits. Aquesta tendència s'ha accentuat després de la ruptura de Mussolini amb els anomenats filofeixistes. Per una reacció de despit que té fàcil explicació psicològica, Mussolini s'ha venjat de l'isolament en què se'l deixava, i s'ha llançat en braços dels seus amics més encesos i furiosos. Avui Mussolini proclama, com si fos simple repetidor de les frases de Farinacci, que el feixisme ha de ser, no solament intransigent, ans encara intolerant. [...] Aquests són ara els mots d'ordre del feixisme italià, del Directori feixista i del Govern: intransigència i intolerància. El feixisme no havia suprimit encara totes les llibertats democràtiques. Entre la dictadura russa i la dictadura italiana, hi havia una diferència considerable. L'oposició ha tingut a Itàlia, sota el règim feixista, una llibertat minvant, però sempre superior a la que hi ha hagut a Rússia, on no existeix llibertat per a l'oposició, ni tan solament existeix oposició. I sembla que ara Mussolini i els seus prohoms volen acabar de suprimir les últimes supervivències de l'Estat liberal. El programa ja està a punt. A més de la reforma constitucional, que implica una radicalíssima transformació de les institucions parlamentàries, el Govern de Roma té llestos altres projectes executius. […] Seguint la mateixa tendència, perfectament lògica, el Directori del partit feixista, en la seva última reunió, s'ha mostrat unànimement d'acord amb la tesi de Farinacci, segons la qual els sindicats obrers feixistes han de ser els únics reconeguts oficialment per als efectes de la representació parlamentària. Intransigència en els principis, intolerància en la conducta: aquest és el doble lema del feixisme en l'hora actual. Mentrestant, alguns periòdics russos parlen de la pròxima aliança entre Rússia i Itàlia, i diuen que les negociacions diplomàtiques estan ja avançades. Aquests dies han estat rebuts afectuosament a Nàpols els tripulants de l'esquadra russa. La lògica, quan es posa a caminar, va molt lluny, si els fets no l'aturen.
