So long, Elon
No fa tant de temps, a ulls de molts, Elon Musk passava per ser un personatge aproximadament antisistema. En el nostre temps d'ironieta sistemàtica, en què s'ha degradat la ironia a una mena de pasta de milfulls que embolcalla qualsevol enunciat, tenia el seu què que un dels tios més rics del món, o el més ric del món, o una bestiesa d'aquestes, fos un individu amb una intel·ligència presumptament visionària i amb suposada sensibilitat mediambiental (tot ens ho fèiem i ens ho menjàvem nosaltres mateixos, als mitjans i a les xarxes), jove, que havia sabut apostar pel cotxe elèctric quan les grans marques automobilístiques mundials hi eren reticents i que s'havia mostrat capaç de desafiar les prediccions dels gurus econòmics. Detalls no tan menors, com el seu projecte de vols aeroespacials amb SpaceX, o el fet d'haver triat com a marca dels seus automòbils el nom de Nikolai Tesla, un pioner mític de la primera edat de l'energia elèctrica, li proporcionaven una agradable aura pop, que quasi l'emparentava amb llegendes com David Bowie. Fins i tot quan Musk es va comprar Twitter per una milionada, alguns encara van voler creure que l'amo de Tesla posaria aquesta xarxa social al servei d'alguna cosa transformadora. Els agradava pensar que Musk era una espècie d'infiltrat dins el sistema, el fill rebel i punk del turbocapitalisme. Que la seva entrada a Twitter es fes a cop d'acomiadaments massius i improcedents, i amb la seva pròpia omnipresència egòlatra a la xarxa, no eren de tota manera massa bons auguris.
Ara sabem que Musk volia Twitter per fer campanya electoral a favor de Trump als EUA, i de l'extrema dreta neonazi a Alemanya, al Regne Unit i a tot Europa. Amb els seus diners i influència, Musk ha estat una peça clau en l'impuls del trumpisme en particular, i en general, en la fase actual de l'emergència de l'extrema dreta arreu. Vox s'hi ha pogut fer fotos, i Aliança Catalana ha bavejat per fer-se'n també (cap sorpresa, per cert, que un d'aquests milhomes amb pretensions de ser president del Barça sigui dels feixistets del Merdàs).
Quan el bo d'en Musk ha vist que l'aventura política li sortia bastant més cara del que havia calculat, i després de divertir-se amb la motoserra d'en Milei i passejant-se pel Despatx Oval com si fos un xiquiparc, ha sortit de la primera línia entre retrets (seus a la resta del món) i amb una acció política que consisteix en milers de persones amb un futur laboral incert (acomiadats de l'administració americana pel seu absurd, i segurament il·legal, DOGE), i milions més exposades a morir de fam o per malalties epidèmiques als països que rebien els ajuts de la USAID, l'agència de cooperació internacional del govern dels Estats Units d'Amèrica, que Musk ha ordenat tancar. Això sense comptar que els brots epidèmics poden afectar també, per descomptat, Occident. Tot això, per dir-ho suaument, a Musk l'hi bufa i l'hi pela i se'n sent completament irresponsable. La socialdemocràcia keynesiana era una cosa que servia per impedir que grans rics amb deliris messiànics poguessin causar destrosses immenses, i difícilment reparables, al bé comú.
