La ciutat dels prodigis també plora

Aquest 'sistema' és cosa de tots, no només dels que governen

He viscut molt de prop l'operació de neteja que s'ha fet de forma tan espectacular al Raval per acabar, en la mesura del possible, amb els famosos narcopisos que tant estaven perjudicant no només la imatge del barri, sinó la seva harmonia i convivència.

Una bona mesura, però que no va a l'arrel de tants i tants problemes que en aquest moment arrosseguem, i que fan que estigui augmentant de forma alarmant el nombre d'homes i dones que viuen al marge, sense sostre, sense feina, sense aparent dignitat, i sense esperança de sortir-ne.
Fa poc vaig viure un d'aquells moments, que pateixo sovint, que només puc definir amb un concepte: impotència.

Em faig càrrec de la ràbia que un ésser humà pot arribar a sentir en condicions molt vulnerables

Després d'una nit de pluja, vent, fred –a Barcelona no calen zero graus per gelar-se durant la nit al carrer o sota una fràgil tenda de campanya–, un bon grup de persones venen al matí a refugiar-se, després d'un insomni forçat, al nostre 'hospital de campanya' de Santa Anna. Un cafè amb llet calent i un entrepà o una pasta no és tot el que ells necessiten, ho sabem. Però és el que els podem oferir amb el nostre desig d'acollir i estimar. Un jove amb uns antecedents familiars desastrosos ha pagat amb una voluntària i amb mi la seva desesperació d'una manera molt grollera, fent-nos culpables de tenir la nostra vida "amb tot el necessari" i no entendre el que és viure al carrer. Podeu classificar aquesta actitud de xantatge psicològic, però del que no hi ha dubte és que la seva ràbia i desesperació neixen d'una joventut ferida que no té capacitat per lluitar... Us confesso que, sense justificar la seva manera dura de tractar-nos, ho entenc, perquè em faig càrrec de la ràbia que un ésser humà pot arribar a sentir en condicions molt vulnerables. Ho penso amb angoixa cada nit quan em fico sota l'edredó al llit. Però la cosa no acaba aquí. Quan arribo a casa, em trobo una veïna que m'atura per explicar-me una altra tragèdia familiar. Una dona gran amb el seu marit en cadira de rodes està en perill de desnonament en el termini de quinze dies. No troba un pis a l'abast de les seves possibilitats i amb ascensor per poder pujar la cadira de rodes.

No són casos aïllats, ho sabem molt bé. Es donen diàriament i cada vegada més. I ja sé que no només a Barcelona, sinó a tot arreu, cosa que no em consola sinó que augmenta el patiment d'aquest moment que vivim. Fins i tot ens han arribat a Santa Anna un grapat de nens de carrer d'aquests nouvinguts, demanant-nos entrepans. 

Mentre el sistema estigui centrat en els diners, la Barcelona estimada i admirada per tantes coses amagarà moltes llàgrimes dels sectors més vulnerables de la seva població

La veritat és que tot el patiment per la situació política de Catalunya, sobre la qual em manifesto des de fa anys, queda enrere comparada amb la situació social que vivim i que veig empitjorar en comptes de resoldre's.

Mentre el sistema estigui centrat en els diners, la legislació en el poder i el neoliberalisme econòmic deixi al marge moltes persones, aquesta Barcelona estimada i admirada per tantes coses amagarà moltes llàgrimes en el sectors més vulnerables de la seva població. Unes llàgrimes que augmenten tots aquells que –amb legítim dret– immigren a casa nostra i es troben en situacions pitjors, de més vulnerabilitat, que les que han deixat.

Aquest 'sistema' és cosa de tots, no només dels que governen. Quan un propietari obliga indirectament un inquilí a sortir del pis de lloguer per enriquir-se amb uns lloguers temporals molt més rendibles, gira l'esquena a un dolor enorme. 

Aquests dies hem dut a terme –primer a l''hospital de campanya' de Santa Anna i més endavant a la plaça de Sant Jaume– una celebració per la dignitat dels homes i dones sense sostre que han mort al carrer durant l'any 2018. Coneguts per les associacions que treballem amb aquest col·lectiu, amb els seus noms, i alguns anònims, són un total de 46. La història de cadascuna d'aquestes persones que han mort al marge té sovint molt a veure amb aquest plor d'una part de la nostra estimada Barcelona.

Més continguts de