04/05/2021

Quan Madrid es reivindica

3 min
Quan Madrid  es reivindica
Disponible en:

1. FICCIÓ. Madrid es reivindica. Segurament, l’èxit d’Ayuso s’ha d’entendre com una afirmació de la seva singularitat respecte a la resta d’Espanya. I, probablement, Catalunya té alguna cosa a veure amb aquesta peculiar afirmació identitària. Ayuso promet la llibertat. És la llibertat d’aquell que creu que tot li està permès: a ell, no als altres. Certament una de les funcions de la política és crear ficcions. La singularitat d’Ayuso és que ha fet de la seva frivolitat una identitat. I li ha funcionat. De fet, és el model Trump. I té tradició en el PP madrileny. D’Esperanza Aguirre a Isabel Díaz Ayuso, en el fons, només hi ha una diferència de grau. Ayuso ha sabut aprofitar la tremenda patinada del PSOE a Múrcia, ha convocat unes eleccions innecessàries, en estricte interès propi, just quan les ganes de fugir del malson d’aquest any fan que encara no hi hagi plena consciència de les greus conseqüències (econòmiques, socials, patològiques) que probablement n’emergiran de manera descarnada quan vingui la tardor. Del fracàs a Catalunya a la victòria madrilenya: el PP se sent alleujat després de l’enfonsament del 2018.

2. PERSPECTIVES. Mirar a Europa és útil per situar les coses que passen. Què hi veiem? Que la dreta es va desplaçant cap a l’extrem, mentre que l’esquerra porta temps habitada pel desconcert i, amb algunes excepcions, com la dels Verds alemanys, les noves esquerres no aconsegueixin omplir el buit deixat per la socialdemocràcia. De manera que a qui interpel·len més aquestes eleccions és als socialistes. Ja no dona gaire més de si el tacticisme permanent que Sánchez representa. De Madrid, n’hauria d’aprendre una lliçó: no n’hi ha prou amb predicar sensatesa i moderació. L’embolic és massa gran per creure que és possible sortir-ne sense mullar-se.

Malgrat la histèria de crispació que s’ha viscut, aquestes eleccions només confirmen tendències ja en curs: la radicalització de la dreta (construint les passarel·les cap a l’autoritarisme postdemocràtic per protegir l’ordre econòmic vigent si van mal dades) i el desconcert de l’esquerra. Entrem en una nova etapa en la batalla per l’hegemonia de la dreta espanyola, en què Casado es pot anar encongint, atrapat entre Vox i Ayuso, en un partit com el PP, en què la dreta liberal (d’escassa tradició a Espanya) s’arruga amb molta facilitat. Al mateix temps, una vegada més es confirma que el centre és un conjunt buit i que a l’hora de la veritat tothom torna a casa. En aquest cas, al PP. Adeu, Ciutadans, adeu.

L’esquerra entrarà en fase de mutació. El previsible allunyament de Pablo Iglesias de la política simbolitzarà la fi de l’etapa iniciada amb el 15-M. El teatre ideològic acaba esgotant el personal. De la capacitat de Més Madrid i dels socis de Podem, com els comuns catalans o els valencians de Compromís, en dependrà que prengui cos una esquerra capaç de competir i conviure amb el PSOE. Sánchez haurà d’assumir que el joc d’apuntar una mica a la dreta i una mica a l’esquerra té un recorregut limitat. Madrid ha demostrat que és difícil atreure la gent amb propostes que no tenen gust de res. Amb Ciutadans en ple eclipsi, el govern Sánchez només pot viure pactant amb l’esquerra i amb els partits perifèrics. I no li hauria de fer vergonya. Al revés, ho hauria de convertir en el projecte alternatiu a la dreta, amb l’ambició i el sentit del risc del polític que sap captar l’oportunitat.

Sánchez ha especulat amb el trampós discurs del populisme que busca una simetria inacceptable: equipara la dreta neofeixista amb les noves formacions d’esquerra i amb l’independentisme per alimentar la fantasia del retorn a la pax PP-PSOE, que és el somni dels poders establerts. Ja no toca. Si no defuig aquesta trampa, el PSOE pot entrar en decadència com els seus parents francesos, alemanys o italians. I Catalunya? Si per una estona se sortís de la malenconia i s’intentés torna a fer política, la nova conjuntura podria obrir alguna oportunitat. Una possibilitat de recuperar cert dinamisme perdut, sortint d’aquest marasme a què alguns dirigents independentistes frustrats semblen haver decidit condemnar-nos. Fa més de dos mesos que vam votar, se’n recorden?

Josep Ramoneda és filòsof

stats