22/06/2021

Magistrats i fiscals en ridícul

2 min

L'informe del Consell d'Europa sobre la persecució de polítics a Espanya i a Turquia constitueix una desqualificació en tota regla de la cúpula judicial espanyola i una reprimenda severa al nacionalisme espanyol d'estat. La comparació entre Espanya i Turquia fa anys que circula i ha estat sempre polèmica: l'independentisme no s'ha cansat d'insistir-hi (“Espanya és Turquia”, s'ha sentit o llegit en multitud de pancartes, articles i intervencions de tertulians), mentre que, des de les institucions i els mitjans de comunicació espanyolistes es rebatia, es refusava i, sovint, es ridiculitzava. Repetien (en pancartes, en articles, en intervencions de tertulians) que Espanya és un estat de dret i que qualsevol comparació amb Turquia, a més de ridícula, era ofensiva. Bé: ara la comparació ha quedat oficialitzada en l'informe elaborat pel ponent Boriss Cilevics, que hi ha treballat més d'un any des d'una perspectiva neutral i independent. La seva conclusió és que Espanya i Turquia en són, d'estats de dret. Però són països en què s'ha comès “abús de l'estat de dret” (és l'expressió que fa servir) per silenciar polítics que han estat perseguits judicialment per les seves idees. Els governants i la justícia d'Espanya i de Turquia s'han dedicat a criminalitzar les ideologies dels seus adversaris polítics, i aquells que les defensen.

La ministra d'Exteriors espanyola, Arancha González Laya, encara ha tingut humor per criticar l'informe pretenent que “demana al poder executiu que s'immisceixi en les decisions del poder judicial”, i que fer això suposa “desconèixer el funcionament bàsic de l'estat de dret”. La immisció dels poders de l'Estat entre ells és una constant en la política espanyola dels darrers deu o onze anys, com a mínim des del 2010, quan es va produir l'escàndol democràtic de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Pel que fa al Procés i als líders i activistes que han estat i són encara perseguits (el darrer fins ara ha estat Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó tot just la setmana passada , en una sentència inacceptable i delirant), hi ha un seguit de jutges i fiscals de gran prestigi que han demostrat ben a les clares que l'ignoren, el funcionament bàsic de l'estat de dret. O bé que, si no l'ignoren, el vulneren conscientment, que és pitjor.

Jutges com Manuel Marchena, Carmen Lamela o Pablo Llarena haurien de plantejar-se molt seriosament la dimissió després d'un informe com el del Consell d'Europa, en què es basarà el Tribunal Europeu de Drets Humans per emetre el seu parer. El mateix val per a fiscals com Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal o Fidel Cadena, a qui hem vist actuar no amb afany de fer justícia, sinó d'infondre l'esperit patriòtic espanyolista a base de terror judicial. El que és previsible és que no tan sols no dimiteixin, sinó que les associacions de magistrats i tots els poders de l'Estat tanquin files al seu voltant. Però el descrèdit, la indignitat i el ridícul en què han caigut ja no els hi treu ningú.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats