Des de la cruïlla 08/11/2023

La malaltia i la seva culpa

3 min
Les pastilles permeten perdre líquids

Soc responsable de la meva salut. Si em llevo amb el muscle garratibat i la tensió física em desvia de les tasques que he de fer, penso que deu ser per la mala postura que adopto quan treballo. M’he de corregir. Si després d’un llarg viatge sento les punxades del que ja sé que és una ciàtica, em dic que he de fer més exercici, enfortir no sé quina musculatura i estirar-ne no sé quina altra. Si cada mes passo uns dies amb el cap emboirat, cansament i un dolor que no passa amb cap analgèsic, he de dissimular i fer veure que estic com sempre, no sigui que la meva condició biològica de dona m’estigmatitzi també per raons menstruals. Si un dia tinc diabetis com tenen alguns membres de la meva família, recordaré tots els dolços que he menjat al llarg de la vida. Si tinc un càncer de còlon, pensaré en els filets i els embotits. M’he desfet del pensament màgic i ja no carrego amb la culpa judeocristiana (que també és la musulmana), però sovint em descobreixo fustigant-me sobre la base de la ciència mèdica, pensant que, si no em trobo bé, és que dec haver fet alguna cosa malament.  

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La Susan Sontag ja va escriure molt acuradament i amb la precisió lúcida que la caracteritza sobre les malalties i les seves metàfores i ens va alertar sobre el fet absurd de sentir-nos culpables per haver emmalaltit, com si encara creguéssim que és un càstig pels pecats comesos. El rastre dels moralistes sàdics que consideren els mals més terribles com una conseqüència del nostre mal comportament s’ha transformat, ha evolucionat com un pokémon. No creiem en les malediccions o el karma, però sí que ens sentim responsables de les nostres malalties d'acord amb l’educació per a la salut que hem rebut. Hi ha ingents quantitats d’informació mèdica disponible, a un clic per a qualsevol amb connexió a internet, i la seva divulgació s’ha tornat massiva. No hi ha cap magazín de tarda que no tingui la seva secció de nutrició o consultori. Els ambulatoris i hospitals són plens de cartells i tríptics informant-nos sobre tot el que hem de fer per no posar-nos malalts. I de pas estalviar una mica de despesa pública. Exercici, dieta equilibrada, no fumar, no beure i no estressar-te. Sobretot no estressar-te. Tot és a les teves mans, en tens el control. Si agafes un mal lleig és que no t’has cuidat i si no et cures és que no en tens prou ganes (en això també ens han dit que, si vols, pots, i el que es mor deu ser que es volia morir). Com si el cos humà fos una màquina que vingués amb un manual d’instruccions i només haguéssim de seguir-les. Amb tanta informació pot fer l'efecte que la medicina tot ho sap, tot ho abasta i tot ho pot solucionar, però això no és més que un miratge. Els avenços són molts i han millorat amb escreix l’esperança i la qualitat de vida de milions de persones, però encara estem lluny de tenir la clau de tots els malestars. I encara més quan la hiperespecialització complica la visió global del pacient i encara se sap ben poc sobre els vincles entre la ment, la consciència i el cos. 

La culpa per estar malalts també té l'origen en un sistema que no admet la debilitat ni els organismes que no funcionen com un rellotge. No només estem obligats a no ser una càrrega per als altres, sinó que hem de produir sense parar i no fer cas dels diferents estats pels quals passem al llarg dels dies i les hores. Cafeïna per estar desperts, valerianes per dormir, vitamines per no agafar constipats. Suplements per no deixar de rendir al màxim. Neutralitzem així els mecanismes que ens alerten de debò sobre les conductes perjudicials per a la salut: no descansar, no parar, no gaudir de la vida, que és potser el factor de risc més decisiu de tots, i que no he trobat mai ni en cap article sobre salut ni en cap tríptic en les sales d’espera.

Najat El Hachmi és escriptora
stats