Els docents fan vaga amb el sorprenent suport dels polítics que han estat regint l'educació catalana en els darrers anys. Esther Niubó va assegurar que aquesta vaga “requereix tot el suport del Govern”. El malestar docent és real i està bé que es reconegui. Però ¿s'entén que no es pot solucionar apuntalant el sistema amb tiretes mentre demanem a l’escola que resolgui tots els problemes que el canvi social va posant sobre la taula? Aquests problemes afecten les relacions entre la família i l'escola, el sentit i propòsit del coneixement, l'estatus de l'autoritat i, en definitiva, el lloc de l'escola a la societat.
Els professors saben què els demanen els inspectors (encara que tants caps, tants barrets), però molts no acaben de veure les raons pedagògiques de les demandes. Intueixen que la pedagogia en voga ha estat parasitada per un culte a la superstició promogut per ideòlegs que saben que hi ha alumnes perquè ho han llegit. Més d'un dirà que exagero. Tant de bo sigui així! Però els discursos pedagògics dominants es mostren sovint com una mena de religió per a ximples.
Es prenen mesures educatives per instint ideològic, obviant les dades científiques i l'experiència docent. Penso en la instrucció explícita. Dècades de recerca en ciència cognitiva ens han proporcionat una sòlida comprensió de la importància de gestionar la càrrega cognitiva d'un aprenentatge, seqüenciar el contingut del simple al complex, proporcionar exemples abans d'anar a la pràctica, desenvolupar hàbits abans d'exigir-ne l'aplicació, programar activitats de rememoració, etc. Són troballes àmpliament reproduïdes, però els gestors educatius prefereixen "reimaginar" l'escola amb metodologies que, com l'aprenentatge per descobriment, privilegien els privilegiats. La capacitat d'indagació autònoma no s’inclou en el nostre equipament de sèrie. Es conquereix amb l'adquisició sistemàtica i explícita de coneixements i habilitats. Exigir independència en la ignorància és condemnar l’alumne a la ignorància narcisista. La resolució de problemes és, òbviament, molt important, però les exigències cognitives que implica interfereixen negativament en el procés d’aprenentatge dels principiants. L'aprenentatge per descobriment, com el constructivisme, és una creença de luxe que afavoreix qui parteix amb avantatges culturals. Malgrat les evidències, insistim que el coneixement ha de ser construït, com si tingués alguna propietat que li impedeixi ser transmès. Una cosa semblant podem dir del pensament crític, perquè no es pot pensar sobre informació absent (sense una bona informació no es poden bastir raonaments valuosos), o de l’ocurrència que separa les competències dels continguts, perquè confon l’aprenentatge del novici amb la conducta de l'expert.
Els alumnes culturalment més pobres són els que resulten més perjudicats per un clima escolar d'indisciplina. Una aula sorollosa no és un espai d'aprenentatge. Els alumnes pobres haurien d’aconseguir gratis la disciplina que els rics compren a les escoles privades. Si escoltéssim els pares veuríem que donen suport sistemàticament a una disciplina més estricta que la que practiquen molts reformistes. Insistim que “estem educant per a feines que no existeixen”, però si visiten una empresa tecnològicament capdavantera descobriran que la competència imprescindible és l'autodisciplina, que comença amb la responsabilitat de deixar cada cosa al seu lloc.
I què dir de qui escataina que en el temps de Google i IA no calen coneixements?
¿I de la sobrevaloració del treball escolar en grup, que fomenta l'atomització, premia el retallar i enganxar i no deixa a l'experiència més residu que el del passatemps per a la majoria i el ressentiment per als introvertits?
¿I de la relegació de la memòria, quan és evident que aprendre és recordar a temps, que sense modificació de la memòria a llarg termini no hi ha hagut aprenentatge? La memòria no és res més que el residu que deixa una experiència en passar.
¿I de la tesi absurda que cada alumne aprèn de manera diferent, quan les maneres d’aprendre són més similars que diferents i gràcies a aquesta similitud som éssers mútuament comprensibles?
Imaginem que hi ha a Catalunya 100.000 docents. Puc acceptar que a 10.000 tot això els pugui semblar una prèdica reaccionària. Però crec que és compartit, des de dalt de la campana de Gauss, pel docent 50.001. I no hi ha cap possibilitat de millorar l’educació sense la seva complicitat activa, perquè les imatges que el 50.001 projecta sobre la seva feina són sempre veritables en les seves conseqüències.
