I les polítiques ambientals?

És impensable que en l’Europa contemporània Catalunya encara no disposi de nou d’una conselleria de Medi Ambient

Fa unes setmanes al CCCB se celebrava la tercera edició del Congrés del Tercer Sector Ambiental. Un espai per debatre i compartir tot el que preocupa les entitats ambientalistes del país. I també per actualitzar l’agenda de les polítiques ambientals. Per atzar de les dates, el congrés va compartir escenari amb la visionària i reflexiva exposició Després de la fi del món, produïda per la institució sociocultural del Raval, que explica que ja hem entrat en una nova era geològica, anomenada antropocè. La idea que defineix aquest neologisme deriva de la industrialització, però especialment de la capacitat dels humans de generar canvis comparables als produïts a escala geològica.

La vitalitat de qualsevol moviment social es demostra amb l’activisme i amb la seva capacitat d’incidència sociopolítica. Habitualment són aquestes organitzacions ambientals les que innoven en la governança i en les noves polítiques ambientals a emprendre. Sovint això es manifesta en forma de conflicte amb l’establishment, preocupat de perpetuar fins al límit la seva posició dominant. Per exemple, el cas de la generació i la distribució centralitzada de l’energia o la crema dels combustibles d’origen fòssil. Probablement l’adveniment de la decadència de l’estat nació i l’eclosió del bioregionalisme, en forma de comunitats organitzades a escala local o regional, haurien de ser oportunitats per rehabitar (tornar a fer habitable) els ecosistemes que ens aixopluguen i que garanteixen el benestar a les persones i altres formes de vida.

A les portes d’una nova legislatura es fa avinent de fixar noves prioritats, però sense oblidar les tasques pendents. En aquest ordre, el nou Govern hauria d’accelerar i finalitzar el projecte de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya -estroncada amb el final precipitat de l’anterior legislatura-, una agència pública capaç de gestionar els espais naturals protegits i d’ocupar-se de la conservació i protecció de la biodiversitat. També és prioritari la restauració de la llei catalana de canvi climàtic, aprovada l’agost del 2017. Una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social, aprovada amb 122 vots favorables i 11 abstencions del Partit Popular. Malauradament, el govern espanyol ha impugnat gairebé el 50% dels seus articles al Tribunal Constitucional, una impugnació més política que no pas competencial.

El nou Govern ha d’accelerar i finalitzar el projecte de l’Agència de la Natura de Catalunya

Un altre tema pendent és l’accés de les entitats ambientals als recursos econòmics provinents del 0,7% de l’IRPF per a finalitat socials. Tot i les sentències favorables als recursos presentats pel govern català al Constitucional, encara avui les entitats ecologistes no poden accedir-hi. Aquest greuge també s’accentua per la manca d’una línia d’ajuts estables i fiables de la Generalitat per a les entitats del sector. D’altra banda, les retallades pressupostàries en l’àmbit de les polítiques ambientals han estat infinitament més severes que les aplicades en altres departaments. Un escenari que cal transformar amb diligència.

La represa de l’activitat parlamentària també hauria de facilitar un cert pacte social i ambiental pel territori. Això requeriria la capacitat de conjugar els tres projectes de llei necessaris, que són la llei de territori, la llei d’espais agraris i la llei de biodiversitat. És urgent una visió holística del territori i una atenció prioritària dels béns i serveis ambientals que ens proveeixen els ecosistemes naturals. La preponderància de la urbanització del territori s’hauria d’abandonar, i apostar per la rehabitació dels artefactes urbans, sotmesos a massa tensions provinents de la qualitat de l’aire, la mobilitat insostenible o la manca d’ambientalització dels espais urbans oberts i les edificacions. També s’ha d’incloure a l’agenda política la recuperació de la gestió pública dels béns ambientals bàsics, com l’aigua i l’energia. Sense sobirania ambiental, l’impacte i els passius ambientals de la industrialització es perpetuen.

Amb tot, la manca d’un departament de Medi Ambient amb competències plenes en aquest àmbit, i per tant un lloc a la taula del consell executiu del Govern, dificulta la visibilitat i reconeixement dels afers ambientals en l’acció de govern. És impensable que en l’Europa contemporània Catalunya encara no disposi de nou d’una conselleria de Medi Ambient, malgrat que no fa gaires anys existia. Sense eines actualitzades es fa difícil que el país avanci en un dels paradigmes d’esperança i futur per a la comunitat.

Més continguts de