El mapa de les tres diferències
Felicitats al Sr. Mariano Rajoy i al Partit Popular per la victòria i que assoleixi el més gran dels encerts, perquè el mateix Rajoy ja deu tenir clar que ha arribat al millor lloc en el pitjor moment.
Dimecres passat, encara amb el somriure automàtic de campanya, l'exministre d'Hisenda Cristóbal Montoro va afirmar que avui baixarà la prima de risc perquè hi haurà "més confiança dins i fora d'Espanya". Potser sí, però no per la confiança dels mercats en la capacitat del nou president de govern espanyol de crear cinc milions de llocs de treball, sinó perquè la política econòmica que pensa fer Rajoy i la que imposen els mercats s'assemblen i això és un tranquil·litzant financer. D'entrada.
Perquè potser sí que baixarà la prima de risc avui, però i la setmana que ve? El que està passant a Europa ens ensenya que, per als mercats, la confiança és com una droga que cal subministrar diàriament. Segur que per a la confiança va anar molt bé que Rajoy ja avancés que la llei de la dependència no és sostenible. Però quanta confiança necessiten els mercats? On comença la desconfiança? I, sobretot, on s'acaba? I si resulta que cada mes els mercats identifiquen un nou motiu per desconfiar, com ara que tampoc no és sostenible que un estat tingui sanitat pública, o educació, o policia, pensions, infraestructures, exèrcits o televisions? Vagi amb compte, Sr. Rajoy. La confiança dels mercats és tan fugissera com una nit triomfal a la balconada del carrer Génova de Madrid. Pregunti-li què en pensa a algú tan business friendly com Berlusconi.
Deia també Montoro que hi hauria més confiança dins del país. A Catalunya i al País Basc, no. Aquí han pujat de diputats, però vostè sap que la història entre Catalunya i el PP és més de rebuig que d'afecte, rebuig guanyat a pols per l'ús electoral agressiu de la llengua i de l'Estatut del 2006, que va desencadenar l'onada més gran de xenofòbia anticatalana des de la Transició. Catalunya ja ha entès que, en el projecte nacional espanyol del PP, no hi cap tal com és.
I com és l'hi dirà una foto neutra, d'aquestes de la mà invisible del mercat. Miri-se-la, Sr. Rajoy, no li prendrà ni un minut. Al seu cara a cara televisat amb Rubalcaba, vostè va anomenar Twitter i Google. Si de debò li interessa Twitter, busqui un mapa del món que van publicar fa uns dies als Estats Units, amb les llengües que s'usen diàriament en aquesta xarxa social. Cada llengua un color, més intens com més usuaris. Quan miri la península Ibèrica, veurà que, òbviament, hi domina el color virolat que han donat al castellà, que a l'oest queda tallat coincidint perfectament amb el perfil de la frontera amb Portugal, on comença el color blau del portuguès. A l'est, passa exactament el mateix: allà on comença Catalunya comença el català, i el mapa canvia de color.
La història és una tasca col·lectiva, però un president de govern, Sr. Rajoy, hi té un paper principal. Quan pensi en les seves relacions amb Catalunya, miri's el mapa de les tres diferències i reparteixi'l entre el seu govern, perquè si ara que hi han tornat continuen ignorant-les, és possible que, sense saber-ho, Twitter ens hagi proporcionat el primer mapa polític d'una futura península Ibèrica.
El vot por correu no funciona bé
Les paperetes per votar a l'estranger han arribat tard o no han arribat. És urgent una reforma simplificadora de la llei electoral. Si podem pagar amb la targeta de crèdit per internet, per què no hi podem votar, almenys aquells que aquell dia no seran a casa?
