En diuen l'Ala d'Extinció. Situada en un racó fosc del Museu d'Història Natural de París, alberga una col·lecció inquietant d'espècies que van desaparèixer fa molt de temps del món natural. Amb la biodiversitat en el seu moment de declivi més ràpid de tota la història humana, ¿quina mida hauran de tenir els museus que visitin les generacions futures?

Actualment estem vivint una sisena extinció massiva, amb la qual es prediu que desapareixeran al voltant d'un milió d'espècies. Com és això d'important? Vam sobreviure a la desaparició del dodo i, encara que sigui tràgica, ¿creieu que la imminent extinció del rinoceront blanc del nord realment afectarà les nostres vides?

La realitat és que sí que ens afectarà. Tots els éssers vius del nostre planeta depenen d'ecosistemes saludables i diversos per obtenir aire, aigua i aliments. Aquests mateixos ecosistemes regulen el clima i ofereixen les  primeres matèries i els recursos de què depenen les nostres economies –i les nostres vides–. El valor global anual dels serveis ecosistèmics es calcula que és de 125 bilions de dòlars cada any.

La pèrdua de biodiversitat i el col·lapse dels ecosistemes són els màxims riscos per a la prosperitat econòmica i el desenvolupament global, segons el Fòrum Econòmic Mundial. Per a molts, és una qüestió de vida o mort. Estem davant una amenaça existencial tan gran, complexa i urgent com el canvi climàtic.

Les zones humides estan desapareixent més ràpid que qualsevol altre ecosistema, tres vegades més que els boscos

La incapacitat a escala mundial per acomplir els objectius que es proposen al voltant de la biodiversitat ens mostra fins a quin punt hem subestimat aquesta amenaça. La humanitat es meravella davant del món natural, però no entén el seu valor. Contaminem els ecosistemes, explotem els seus recursos amb disbauxa i els convertim en llocs inhòspits. Moltes vegades, ens obsessionem amb l'amenaça d'extinció d'espècies icòniques –el patiment dels óssos polars i els coales acapara titulars– i, al mateix temps, ignorem l'àmplia gamma d'organismes que potser no veiem mai, però que són essencials per conservar els hàbitats que sustenten i protegeixen la vida de les espècies, inclosos nosaltres.

Dit això, els ecosistemes que corren més perill són les zones humides, entre les quals rius, llacs, arrossars, pantans i torberes d'aigua dolça, estuaris, manglars, esculls de coral, llits d'algues marines i llacunes d'aigua salada. Hem perdut el 87% de les nostres zones humides en els últims 300 anys, i el 35% des del 1970. Avui, estan desapareixent més ràpid que qualsevol altre ecosistema, tres vegades més que els boscos. I, mentre s'extingeixen, també desapareix la vida al seu interior. Més del 25% de les plantes i dels animals dels aiguamolls –que abasten fins al 40% de totes les espècies del món– estan en perill d'extinció.

Les implicacions d'aquesta tendència són preocupants, si considerem que les zones humides són el nostre ecosistema més valuós. Des d'un punt de vista econòmic, ofereixen serveis ecosistèmics per un valor aproximat de 47 bilions de dòlars anualment i garanteixen la supervivència d'aproximadament mil milions de persones. I encara més important, netegen l'aigua i l'emmagatzemen. En un moment en què una de cada tres persones al món no té accés a aigua potable segura, i quan els conflictes relacionats amb l'aigua estan en augment, protegir aquests ecosistemes salva vides. També estalvia diners: protegir una conca natural que ofereix aigua neta a la ciutat de Nova York, per exemple, va eliminar la necessitat d'una planta de tractament de l'aigua de 10.000 milions de dòlars, el funcionament de la qual hauria costat 100 milions de dòlars cada any.

Les zones humides també són una font important de nutrició, sobretot per als peixos i l'arròs –aliments bàsics de què depenen 3.500 milions de persones–. La restauració del manglar més gran de món, al Senegal, demostra que conservar i restaurar zones humides pot ser una estratègia valuosa per fer front a la fam i la pobresa.

Les zones humides també són un dels punts d'absorció de carboni més efectius del planeta i, per tant, juguen un paper central en la regulació del clima

Les zones humides també són un dels punts d'absorció de carboni més efectius del planeta i, per tant, juguen un paper central en la regulació del clima. No obstant, tot i la clara evidència, les zones humides són grans oblidades a l'hora de dissenyar polítiques nacionals i globals. Per resoldre aquesta anomalia, els participants en la Convenció de les Nacions Unides sobre Diversitat Biològica aquest any adoptaran un full de ruta global ambiciós per evitar una extinció massiva d'espècies, redefinint al mateix temps un futur en què els éssers humans genuïnament visquin en harmonia amb la natura.

Aquesta és una oportunitat crítica per incloure objectius específics i mesurables destinats a protegir les zones humides, i no l'hem de perdre. Ja hi ha compromisos per protegir i gestionar millor la biodiversitat d'aquests ecosistemes, com el Conveni de Ramsar, relatiu a la conservació de les zones humides. Però integrar el paper imperiós de les zones humides en les solucions globals i nacionals sobre biodiversitat oferiria l'impuls per a l'acció transformadora que cal. També ajudaria a complir amb múltiples objectius internacionals sobre canvi climàtic i desenvolupament sostenible.

Les generacions futures no haurien de recórrer vasts museus sobre l'extinció imaginant mons perduts i lamentant oportunitats desaprofitades. No haurien de tenir problemes per accedir als serveis ecosistèmics que suposadament el nostre planeta és capaç de proporcionar. Però tret que prenguem mesures urgents per frenar la propera extinció massiva, aquest serà el futur que els espera.

Copyright Project Syndicate