La investidura: 'match point'
En la política, com en la vida, hi ha el que és desitjable i el que és possible. No sempre els contorns són clars i les apostes en un sentit o altre tenen un cert grau d’incertesa. No hi ha res pitjor en política que no tenir una mica d’atreviment a l'hora de prendre decisions. Però les bones intencions quan es prenen riscos haurien d'evitar caure en la imprudència. Tot consisteix en tenir bona capacitat d’interpretar la situació, de disposar de sentit i olfacte polítics sobre com i quan es poden forçar les situacions i quant cal saber esperar fins que es donin les “condicions objectives”. Que les ganes de canvi no derivin en un excessiu “optimisme de la voluntat”, com deia Gramsci.
El llarg periple per a l’acord d’investidura de Pedro Sánchez ha forçat i molt les costures de la societat espanyola –també la catalana–, ha fet aparèixer i reaparèixer molts fantasmes que creiem enterrats i ha generat un context propici a sobreactuacions i valoracions agòniques. L’omnipresent polarització política empeny cap a les posicions més extremes. Les dretes, ara ja totes elles radicalitzades, hi troben el supòsit per abandonar bona part de la cultura i els hàbits democràtics. Que això succeís a Espanya, era força previsible encara que poc desitjable. Que una part important de l’arc polític es llanci a la confrontació ideològica que no fa presoners, fa inhabitable un país i impedeix consensos bàsics que haurien de mantenir els grans sectors polítics. L’esquerra no pot aspirar a governar amb normalitat si la meitat de la ciutadania considera que ho fa de manera il·legítima. S’hauria d’haver evitat arribar aquí. El problema real no és l’amnistia, no ens enganyem; la dificultat certa és bastir una majoria política que, en realitat, no existeix, quan els socis necessiten exhibir la seva dissonància de manera continuada.
La política no és només aritmètica i, encara menys, quan és forçada i irreal. S’han de construir i obtenir majories socials. El 23-J l’esquerra el vam viure com una victòria, perquè ja donàvem la derrota per descomptada. Que la dreta no sumés, no implica que ho fes l’esquerra. És a partir d’aquí que tota negociació resulta quimèrica, grotesca, per crear una majoria que, de fet, no es percep, amb una gent que no té ni vol cap projecte de progrés per a Espanya. Que es deixi definir els contorns de l’amnistia als mateixos beneficiaris i que no s’atorgui per convicció sinó per necessitat, ho fa poc comprensible. Per acontentar l’independentisme, no es pot fer la guerra a les institucions i a la divisió de poders de l’Estat. Per més que una part de la judicatura espanyola sigui un instrument de la dreta política, no és possible acceptar el concepte lawfare.
S’investirà un president i es formarà un govern, però no hi ha una majoria parlamentària real sòlida i creïble per mantenir-lo i sostenir la legislatura, per donar a la política i a la societat espanyola una governabilitat potent i tranquil·la. No hi és. Ni tan sols Sumar resulta un artefacte prou estable per confiar-hi en aquests moments. A la nit electoral, tot indicava que s’havia d’anar a noves eleccions, fer una segona volta davant la inexistència d’una majoria per governar. L’esquerra hauria pogut afrontar-ho amb moltes possibilitats d’èxit. S’havia frenat l’onada reaccionària i es podia acabar d’activar un desanimat vot progressista. En política el poder ho és gairebé tot, però, a més de les condicions aritmètiques reals, s’han de donar condicions socials que ho facin comprensible, entenedor. El problema per a l’esquerra no és un acord amb Junts –difícil de comprendre–, ni tampoc l’amnistia, ho és la teatralització infame que han exigit i continuaran practicant.
Catalunya porta més de deu anys d’una polarització insuportable, generada i mantinguda pels protagonistes del Procés. En aquest context tòxic, el PSC va adoptar una actitud molt difícil i modèlica. No va acceptar la dinàmica dels bàndols, no va entrar al drap de les contínues provocacions, com van fer altres. Va ser difícil de mantenir el posat conciliador davant la resposta excloent i insultant d’uns i altres. Però es van evitar mals majors i una part significativa de la ciutadania ho ha valorat. El partit que els independentistes i la dreta espanyolista volien enviar a la paperera de la història és el que té més suport, amb diferència. Un reconeixement al sentit polític profund dels seus dirigents, a la capacitat de tenir una mirada llarga que és tan important i poc usual. Si el camí pres per la política espanyola el que fa és crear polaritat i confrontació, no és una bona ruta encara que en siguin altres els responsables. Crec honestament que a Pedro Sánchez i al seu entorn la pulsió de poder els ha desbordat el seu sentit polític. No es domina el relat. L’acció de govern, per bona que sigui, quedarà apaivagada per una discussió contínua, per una violència verbal que pot generar una dolorosa agonia.
