Que Mazón no distregui del botí
Mazón fa ràbia i és un campió de la indignitat, però el que està aquí en joc és la reconstrucció del País Valencià després de la dana, l'anomenat pla Endavant, dotat d'entrada amb 29.000 milions d'euros. No és estrany que hagi costat trobar substitut a la presidència valenciana: la caiguda de Mazón no estava en el guió del Partit Popular (després d'haver aconseguit salvar els pressupostos amb els vots de Vox), i entrar a ocupar ara la cadira que ell ha embrutat i posat a la màxima tensió de l'escrutini públic és delicat. En el repartiment d'un botí colossal la millor posició no sempre és la del cap de la colla, sobretot si aquest cap sap per endavant que ha de viure sota pressió. Quan es tracta d'endur-se les tallades sovint convé més una segona posició més discreta, i a la vegada propera als que decideixen i reparteixen. Després de molts dies de vacil·lacions entre Pérez Llorca i María José Catalá, al final ha estat el primer qui s'ha posat al capdavant de l'operació (contra el parer de Feijóo, cada dia més difuminat, i d'acord en canvi amb les preferències de Vox).
A Mazón la presidència de la Generalitat Valenciana, igual que els 229 morts de la dana i el dolor i la indignació dels ciutadans, li importen un rave. No té cap mena d'inconvenient a protagonitzar una escena oprobiosa rere una altra, ni a posar-se en ridícul, ni a tornar a arrossegar-se davant de tothom, com va fer en el seu discurs de dimissió/no dimissió (encara és a la presidència) o com ha tornat a fer aquest dimarts en la seva compareixença davant de la comissió a les Corts Valencianes. Els crits que l'acusen d'assassí o el titllen de malparit el poden molestar o posar-lo de mal humor un moment, però en el fons li rellisquen. Al PP també. Als de Vox els diverteixen.
Els interessos de Mazón són dos: escapolir-se via aforament del setge judicial de la jutgessa de Catarroja i embutxacar-se la seva part del fabulós pastís del pla Endavant, del qual ell es considera coautor juntament amb el seu gran amic Gan Pampols. No l'acontenten engrunes (si se'm permet parafrasejar aquí el gran Ovidi, a qui per descomptat Mazón desconeix per complet), i sap que tampoc ja no pot aspirar al pa sencer, però Mazón no se'n vol anar sense el seu bon parell de llesques. No es tracta tan sols d'una paga de 85.000 euros anuals, oficina, xofer i assessors. Això, si de cas, és la xocolata del lloro, allò amb què ja comptava per endavant. Però Mazón ha prestat uns serveis i se'ls vol cobrar.
El PP també vol cobrar (du set anys sense governar Espanya; això significa una minva important d'ingressos en la comptabilitat extracomptable). Els empresaris que donen suport al partit i que han mantingut Mazón dempeus fins que els ha caigut a terra, aquests també volen cobrar. Vox, per altra banda, volen demostrar que ja són la força decisiva de la dreta espanyola i que tenen el PP a les seves mans. I deu ser gran, per a Abascal i companyia, la temptació de precipitar unes eleccions al País Valencià en què Vox podria fer per primera vegada el sorpasso al PP.
