La salut pletòrica del franquisme
El proper dijous 20 de novembre podria ser un bon dia per començar a parlar seriosament i serenament de coses que s'han anat postergant des de fa més de cinquanta anys. Tot sembla indicar que no serà així, però no se sap mai: el magma de la política belluga sempre d'una manera estranya i imprevisible. Les collonadetes de la politiqueria, en canvi, es veuen venir sempre d'una hora lluny, ara i fa cinquanta anys.
En aquest sentit, rellegeixo uns quants fragments d'un llibre en aparença insignificant de Francisco Umbral, Suspiros de España (Punto Crítico, 1975). Comparat amb obres de la mateixa època tan extraordinàries a nivell literari com el corprenedor Mortal y rosa (1975), aquest paper és un rutinari recull d'articles periodístics escrits uns mesos abans. El que el fa interessant és la data de la seva publicació: octubre del 1975. La majoria són articles costumistes i de quincalla política. N'hi ha tres o quatre, però, que tenen un considerable interès en anticipar amb claredat certes inèrcies de la Transició que ja van començar a aflorar en vida de Franco. L'escrit que duu per títol "A mí que me registren", per exemple, resulta significatiu. Preparant-se per a la consumació del hecho biológico, eufemisme amb el qual es feia referència oficialment a la mort de Franco, els més espavilats es desvinculaven ja del règim. "O sea, que los falangistas no han sido, ni los legionarios, ni los curas, ni nadie. Pero alguien habrá gobernado aquí, digo yo", ironitza Umbral a la pàgina 80. El règim mor matant i cometent aberracions polítiques tan monumentals com la venda de ciutadans espanyols de ple dret, amb DNI i tot, en el cas del Sàhara Occidental. Tothom se'n vol desentendre, d'allò. Tothom vol maquillar-ho amb un coloret o altre.
Vet aquí, però, que avui, al cap de mig segle, hi ha molta gent que assumeix aquell legat amb normalitat o que, fins i tot, el reivindica de manera tàcita. Val a dir que es tracta de dues actituds diferents. La primera no és en absolut minoritària: forma part del substrat ideològic del PP, fundat per l'exministre franquista Manuel Fraga Iribarne, així com de sectors del PSOE com els que avui sorprenentment representen Felipe González i diversos dirigents regionals del partit. La segona actitud, la reivindicativa, forma part del més profund de l'ideari fundacional de Vox. Cinquanta anys passen aviat, ja ho veuen... Consti que en molts casos no es tracta ben bé de desmemòria, sinó de desacomplexament.
Un bon llibre per entendre aquest trajecte històric, que fins fa poc es descartava com improbable, és El franquisme en temps de Trump, de Francesc-Marc Álvaro. Si la visita de Dwight D. Eisenhower a Espanya el 21 de desembre del 1959 va simbolitzar la fi de l’aïllament internacional del règim de Franco i la seva acceptació com a aliat dels Estats Units en plena Guerra Freda, la complicitat de Donald Trump amb Santiago Abascal el reubica com un líder "normal", no com un extremista. La visita del 1959 va reforçar la idea que Espanya era un aliat fiable en la lluita contra el comunisme en un moment en què la Guerra Freda marcava les relacions internacionals. Les fotos actuals de Trump i Abascal retornen Espanya al seu paper d'aliat fidel en el context del nou autoritarisme mundial, que inclou el mateix Putin –n'és la peça clau, de fet: sense ell, la primera victòria de Trump no hauria estat possible–. L'assaig d'Álvaro dissecciona, doncs, un procés de veritable normalització que fa només quinze o vint anys semblava quimèric. Ynestrillas i companyia, per entendre'ns, representaven un franquisme testimonial, marginal i inviable en termes d'aritmètica parlamentària. Vox, en canvi, pot arribar a ser, fins i tot a curt termini, el principal partit de l'oposició.
Tot això ja no va de broma. Què ha passat? "Els partits ultres d'avui omplen un buit, tal com ho van fer els seus antecedents del segle XX. Donen sentit i vincle, de manera molt forta, a un individu que ha deixat de confiar en la democràcia i els seus operadors", diu Francesc-Marc Álvaro a la pàgina 178 de l'esmentat assaig.
Cinquanta anys passen aviat, però és més que probable que per als centenars de milers de saharauis que s'han podrit en vida en un dels racons més inhòspits del planeta hagin transcorregut amb una lentitud intolerable. Gràcies al vistiplau de Trump, entre d'altres, l'annexió il·legal d'un territori que va arribar a ser província espanyola de ple dret des del 19 d'abril del 1961 s'ha fet finalment efectiva aquests dies. El franquisme gaudeix d'una salut pletòrica. A veure com encara els propers cinquanta anys.
