Medea Mamut

En l’obra d’Alexander Kluge Notícies de l’antiguitat ideològica / Marx / Eisenstein / El Capital, la Sophie Rois reflexiona sobre el mite de Medea. Segons ella, no hauria matat els fills per despit amorós, sinó per tornar a ser humana. La dona -diu- ha deixat de ser humana per esdevenir dona. Quan Hamlet apareix a escena, estem veient un problema humà; quan apareix Medea, estem veient una història de dones. El problema de la Medea -conclou-és haver deixat de ser un ésser humà complet. Això és el que ella no accepta, i aquest és el dret que ella reclama quan mata els seus fills.

L’Eva Baltasar ha escrit, sota el títol de Mamut, una novel·la sense gèneres en un moment en què això és extremadament difícil de fer, ja que el no-gènere ha esdevingut una categoria del gènere. Perquè el gènere, des de la identitat, és. Així de rotund. Hi ha una teoria (que comparteixo) que afirma que el gènere existeix en tant que es fa: seria performatiu. Ja sabem que això del performatiu s’entén millor des de la lingüística: performatius són els verbs que existeixen en l’enunciació, com ara prometre. Què és prometre sinó afirmar que promets? La identitat té una part que és immediata: existeix en tant que afirmació. En termes de performativitat, una afirmació en negatiu és una afirmació. Per exemple: en el moment que dic “no t’ho prometo” estic perfomant la no promesa, és una forma d’afirmació. Afirmo l’espai promesa, el reconec com a vàlid, com a real, i escullo l’opció de no prometre. L’afirmació del no-gènere entra dins d’aquests paràmetres: és una afirmació de l’existència del gènere. Cosa que no invalida que tinguem tot el dret, només faltaria, a afirmar-nos o no com ens doni la gana.

Des de la lingüística se’ns avisa, també, que hi ha verbs performatius que necessiten context. El gènere, per desgràcia, no és una cosa que es pugui fer desaparèixer individualment, no és una camisa que et puguis posar i treure. La teoria de la performativitat ens obre l’espai per fer moviments a dins del gènere, però no explica com sortir del gènere, no serveix per fer-ho. Perquè el gènere és una lectura, és una narració, una manera de codificar i descodificar el món. Qualsevol atribut, dins d’un sistema de gènere, es generitza. Però el gènere no és una cosa que estigui en l’atribut sinó en la seva lectura. No hi ha gestos sense gènere, com no hi ha roba sense gènere perquè de fet tota la roba i tots els gestos ho són però tots són llegits a través del gènere, com a capa de significat afegida. Si insistim a buscar gestos o roba sense gènere, estem afirmant que el gènere és intrínsec i no pas una capa afegida. Afirmant la negació, afirmem doncs l’essencialitat del gènere. Una postura que crec que entra en contradicció justament amb la intenció inicial.

També hi ha un conflicte amb la individualitat: si individualment poguéssim no tenir gènere en una societat amb gènere, voldria dir que no és un sistema sinó una elecció individual. És un esquema neoliberal, i el neoliberalisme, com ens diu la María Ruido, és un procés culpabilitzador. Si poguéssim escollir no tenir gènere, també seríem culpables/responsables de tenir-ne. Final (perillós) de trajecte, perquè ens porta a un camí sense sortida en les violències rebudes.

El sistema, en tant que sistema, només ens deixa la possibilitat, doncs, de modificar el/s gènere/s i reivindicar el nostre dret a decidir dins d’un joc que ve donat. Aquests són bàsicament els límits de possibilitat. Des d’aquesta perspectiva, doncs, ¿com es fa això d’escriure una novel·la sense gèneres? Allò que fa la Baltasar és desmuntar l’expectativa de gènere en els seus personatges, deslligar-ho tot, dinamitar-ho, buidar-ho de significat. Tenim dos personatges dels quals ni sabem el nom, sabem el gènere gramatical de les seves paraules, però anem descobrint el cos a través de la necessitat material, el cos com a instrument, com a camí i no com a destí, anem coneixent el desig, desvinculat també de certa manera del cos mateix. I la Baltasar desmunta el secret no del gènere sinó del patriarcat: desmunta la subordinació i la subalternitat. Ambdós personatges refereixen a la humanitat, i són complets, no complementaris.

Amb tot això, i és potser allò que més li agraeixo, no escriu una novel·la cuqui ni uns personatges cuquis. Aquest desmuntar el gènere que ens condemna a ser eternament cuquis, dolces i a caure bé tota l’estona no desmunta gairebé res.

Mamut podria ser la vida de Medea després de deixar de ser Medea. La seva vida posterior.

I hi ha una cosa que em té obsessionada i que encara no sé dir, però que és en aquesta novel·la: el sistema de gènere de la pagesia com un sistema diferent, colonitzat pel gènere urbà i burgès. És només una intuïció...