Més entregats que mai a Vox
Cal dir com a primera cosa que una de les dues forces que han fet caure Mazón ha estat la ciutadania, la mateixa ciutadania que ell ha menyspreat durant aquest any que ha dedicat a mantenir-se al poder fos com fos. La ciutadania que no ha deixat de manifestar-se contra ell el 29 de cada mes i que dimecres passat, a l'acte/funeral d'estat per la memòria de les víctimes, li va cridar a la cara el que es mereixia sentir-se dir. Aquells crits van marcar l'inici del compte enrere per a Mazón. I, després del que s'ha vist, s'ha de veure si també per a Feijóo.
Mazón ha caigut però no ha dimitit. L'altra força que l'ha fet caure és la d'una jutgessa, la de Catarroja, que fa ben feta la seva feina i que té obsedit l'encara president de la Generalitat Valenciana. De l'al·locució de Mazón a primera hora de dilluns només se'n pot dir que va ser tan repulsiva com el personatge que la pronunciava, plena de falsedats i tergiversacions, però amb ella cercava visiblement dues sortides, la judicial i la política. Per a la judicial, Mazón no dimitirà fins que no tingui a les mans un nou càrrec que li doni aforament i, per tant, protecció davant de l'acció de la temuda jutgessa. Pel que fa a la sortida política, Mazón va tornar a centrifugar responsabilitats cap al govern central en general i cap a Pedro Sánchez en particular (a qui va anomenar “mala persona”), i va posar una espelma a sant Abascal perquè s'avingui a mantenir el que ell s'ha dedicat a crear durant aquest any juntament amb el pintoresc vicepresident Gan Pampols: una repartidora. Una repartidora de 29.000 milions d'euros.
Maribel Vilaplana no podrà evitar que el seu nom quedi associat a la tragèdia i a un cúmul de mentides, tal vegada fins i tot en una declaració com la d'aquest dilluns, que era com a testimoni davant d'un jutge. Queda encara sense aclarir què va passar la tarda del 29 d'octubre del 2024; Vilaplana insisteix que Mazón estava tranquil i aporta ara que van estar parlant de futbol.
L'absoluta incapacitat de Feijóo per dirigir la situació es va fer palesa en una reunió de comitè executiu a la qual no van assistir la gran majoria de barons autonòmics, després d'un cap de setmana en què fins i tot Mazón el va coaccionar amb l'amenaça de convocar eleccions, contra la voluntat de Feijóo, de Tellado i de la cúpula del partit. Però, sobretot, en una al·lucinant compareixença posterior en què encara va comentar l'anada de Pedro Sánchez al Senat i en què seguidament va deixar tot el poder de decisió en mans de Vox (perquè al PP de Feijóo ja ni se li acudeix intentar parlar amb ningú més). Feijóo és un no líder, un president del PP a qui se li pot marcar el pas, un personatge tan recremat com Mazón, un cap de l'oposició que ha de suplicar a l'extrema dreta una solució als seus problemes. Mazón va mencionar com de passada els 229 morts de la dana, Feijóo no els va ni esmentar. No es va descuidar, en canvi, d'introduir al final del seu discurset una llefiscosa referència a la necessitat de “més seguretat a carrers i fronteres”. Feia l'ullet a Vox.
