Guerra i més guerra

Fa 22 anys, una guerra despietada va portar Vladímir Putin al poder. Des de llavors, la guerra ha continuat sent un dels seus principals instruments, que ha utilitzat sense vacil·lar durant tot el mandat. Vladímir Putin existeix gràcies a la guerra i ha prosperat a través de la guerra. Esperem que ara una guerra acabi amb ell.

L'agost del 1999, un desconegut Vladímir Putin va ser nomenat primer ministre quan el seu predecessor es va negar a aprovar una nova invasió total de Txetxènia. Putin, en canvi, sí que hi estava disposat, va donar a l'exèrcit carta blanca a canvi del seu suport incondicional i els va permetre venjar la humiliant derrota del 1996 a sang i foc. La nit del 31 de desembre de 1999, un Boris Ieltsin envellit i enfonsat va dimitir i va lliurar la presidència com una ofrena al nouvingut. El març del 2000, després de la seva cèlebre promesa de “perseguir els terroristes fins a la latrina”, Putin va ser elegit president. I amb l'excepció dels quatre anys en què va tornar a ser primer ministre (2008-2012), ha regit a Rússia des de llavors.

Vaig tornar a Txetxènia com a voluntari d'una ONG quan va començar la segona guerra. El febrer del 2000 hi vaig sopar amb Serguei Kovalev, el gran defensor rus dels drets humans, i li vaig fer la pregunta que feia tothom: qui era aquell nou president desconegut? Qui era Putin? Encara recordo la resposta de Kovalev paraula per paraula: “Vol saber qui és Vladímir Putin, jove? Vladímir Putin és un tinent coronel del KGB. I sap què és un tinent coronel del KGB? Absolutament res”. El que volia dir Kovalev era que un home que mai no havia ascendit més enllà d'aquell rang, que ni tan sols havia arribat a coronel, era un subaltern estret de mires, incapaç de tenir pensament estratègic o d'anar dues passes més enllà. I encara que Putin, després de 22 anys al poder, ha guanyat enormement en estatura i experiència, segueixo convençut que l'avui difunt Kovalev tenia raó.

Tanmateix, des del punt de vista tàctic, Putin va mostrar ben aviat un gran talent, sobretot per explotar les debilitats i les divisions d'Occident. Li va costar anys derrotar els txetxens i instaurar un règim titella al govern, però ho va aconseguir. El 2008, quatre mesos després que l'OTAN prometés obrir una via d'adhesió a Ucraïna i Geòrgia, Putin va reunir els seus exèrcits per dur a terme “maniobres” a la frontera georgiana, va envair el país en cinc dies i va reconèixer la independència de dues "repúbliques” separatistes. Les democràcies occidentals van balbucejar protestes vagues i no van fer gaire res. El 2014, quan el poble ucraïnès, després d'una revolució llarga i sagnant, va enderrocar un president pro-rus que havia girat l'esquena a Europa per alinear-se amb Moscou, Putin es va afanyar a envair i annexionar-se Crimea, la primera ocupació descarada d'un territori europeu des de la Segona Guerra Mundial. Quan els nostres dirigents, commocionats i perplexos, van reaccionar imposant sancions, Putin va apujar l'aposta, va provocar revoltes al Donbass, una regió russòfona d'Ucraïna, utilitzant les seves tropes de manera encoberta per esclafar un exèrcit ucraïnès feble i construir dues noves “repúbliques" separatistes en què es lliura una guerra de baixa intensitat des de llavors. Així va començar la seva fugida endavant. A cada pas, Occident el condemnava i intentava castigar-lo mitjançant mesures suaus i ineficaces, amb la vana esperança de dissuadir-lo. I a cada pas, ell doblava l'aposta i avançava una mica més. I una mica més.

Fer por

Putin és un home físicament menut, i créixer a Leningrad durant la postguerra se li devia fer dur. És evident que li va ensenyar una cosa: si ets el més petit has de pegar primer, pegar fort i no deixar de pegar. Així els ganàpies aprendran a tenir-te por i recularan. És una lliçó que es va prendre molt a pit. El 2020 el pressupost militar dels Estats Units era de 750.000 milions de dòlars (uns 685.076 milions d'euros), el pressupost total d'Europa de 378.000 milions d'euros, i el de Rússia de 61.700 milions de dòlars (uns 56.120 milions d'euros). Però ens fa molta més por ell que no n'hi fem nosaltres. Vet aquí l'avantatge de lluitar com una rata acorralada i no com un noi grassonet estovat per una dieta de Coca-Cola, Instagram i 80 anys de pau a Europa.

Segur que Putin va tenir una gran alegria quan els Estats Units i Europa, ansiosos per congelar el conflicte en marxa al Donbass, van deixar discretament que Crimea desaparegués de la taula de negociacions i, a la pràctica, van permetre la seva annexió il·legal per part de Rússia. Va veure que les sancions occidentals feien mal però no estralls, i que podia continuar desenvolupant l'exèrcit i estenent el seu poder. Va veure que Alemanya, la principal potència econòmica d'Europa, no estava disposada a desprendre's del gas ni del mercat de l'automòbil de Rússia. Va veure que podia comprar els polítics europeus, incloent-hi un excanceller alemany i un ex primer ministre francès, i instal·lar-los als consells d'administració de les empreses russes que controla l'estat. Va veure que fins i tot els països que suposadament estaven en contra dels seus moviments continuaven repetint els mantres de la “diplomàcia”, el "reinici" o la “necessitat de normalitzar les relacions”. Va veure que, cada vegada que empenyia, Occident es deixava trepitjar i tot seguit l'adulava amb l'esperança d'aconseguir un “acord” que no acabava d'arribar mai: Barack Obama, Emmanuel Macron, Donald Trump... La llista és llarga.

Putin va començar a assassinar els seus oponents, al seu país i a l'estranger. Quan passava aquí, xisclàvem, però res més. Quan Obama, el 2013, va ser prou insensible per ignorar una de les seves pròpies “línies vermelles” a Síria i es va negar a intervenir després que Al-Assad utilitzés gas verinós en un barri residencial de Damasc, Putin en va prendre nota. El 2015 va enviar les seves pròpies forces a Síria, va ampliar la base naval que ja tenia a Tartús i va obtenir una nova base aèria a Khmeimin. Durant els set anys següents va utilitzar Síria com a camp de proves per a l'exèrcit, una experiència pràctica valuosíssima per als oficials que els va permetre polir les tàctiques, la coordinació i l'equipament mentre bombardejava i massacrava milers de sirians i ajudava Al-Assad a recuperar el control de grans franges del país.

El gener del 2018 va començar a enfrontar-se directament a les potències occidentals a la República Centreafricana, enviant-hi els mercenaris del Grup Wagner. És el mateix que està fent actualment a Mali, on la junta militar, amb suport rus, acaba d'obligar la missió francesa contra l'Estat Islàmic a abandonar el país. Rússia també intervé activament a Líbia desbaratant els intents occidentals de portar la pau al país i desplegant forces al llarg de la riba sud de la Mediterrània, on pot ser una amenaça directa contra els interessos europeus. En totes aquestes ocasions hem protestat, hem gesticulat i no hem fet absolutament res. I cada vegada ell n'ha pres nota.

Arruïnar els acòlits

Ucraïna representa el moment en què finalment ha decidit posar les cartes sobre la taula. És evident que es creu prou fort per desafiar obertament Occident amb la primera invasió sense provocació d'un estat sobirà a Europa des del 1945. I ho creu perquè tot el que hem fet, o més aviat deixat de fer, els darrers 22 anys, li ha ensenyat que som febles.

Putin pot ser un geni tàctic, però és incapaç de desenvolupar un pensament estratègic. Els nostres dirigents s'han negat a entendre'l, però ell tampoc no ha tingut interès per entendre'ns a nosaltres. Completament aïllat durant els dos últims anys a causa del covid, sembla que s'ha tornat cada vegada més paranoic i s'ha imbuït de la seva pròpia ideologia paneslava, neoimperialista i ortodoxa, que va començar sent una creació totalment artificial per donar un mínim vernís de legitimitat al seu règim corrupte. Fa la impressió que s'ha empassat la seva pròpia propaganda sobre els ucraïnesos. ¿Es pensava que donarien la benvinguda als seus "alliberadors" russos? ¿Que es rendirien i prou? Si és així, anava molt errat. Els ucraïnesos estan lluitant i, malgrat el desavantatge en nombre de soldats i en armament, estan lluitant fort. Mestres, oficinistes, mestresses de casa, artistes, estudiants, DJs i drag queens estan empunyant les armes i sortint a disparar als soldats russos, molts dels quals només són nens que no tenen ni idea de què estan fent allà. Ucraïna no cedeix ni un centímetre de terreny, i fa la impressió que Putin no es podrà apoderar de les seves ciutats sense arrasar-les, com en el seu dia va arrasar Grozni i Alep. I no es pensin que, només perquè Kíiv és una ciutat "europea", Putin no s'atrevirà a arrasar-la. Els bombardejos continuen.

Després de la sorpresa inicial, les democràcies occidentals –per fi!– semblen haver comprès l'amenaça existencial que constitueix Putin per a l'ordre mundial de la postguerra, per Europa i per la nostra manera de viure, que tant menysprea. S'estan aprovant sancions demolidores, malgrat el cost econòmic que tindran per a nosaltres. Les armes estan arribant a Ucraïna. Alemanya sembla haver-se adonat de la nit al dia que la seva seguretat no pot continuar depenent de l'amabilitat dels altres i que necessita un exèrcit propi, real i funcional. Rússia s'està quedant aclaparadorament aïllada a nivell internacional, i tant la seva economia com les seves capacitats patiran una minva considerable.

Però amb això no n'hi ha prou. Mentre Putin estigui al poder continuarà doblant l'aposta, empenyent cada vegada més i fent tot el mal que pugui. Perquè menysprea Occident i perquè el seu poder es basa exclusivament en la violència: no només en l'amenaça sinó en l'ús sistemàtic de la violència. No sap comportar-se d'una altra manera. ¿Podem creure realment que la seva amenaça nuclear no és més que un farol? ¿Podem permetre'ns-ho? Mentre segueixi governant Rússia, ningú estarà fora de perill. Ningú.

L'única manera de sortir d'aquesta crisi és fer que el fracàs de Putin a Ucraïna sigui tan desastrós per a Rússia i els seus interessos legítims que a la seva pròpia classe dirigent no li quedi més remei que apartar-lo. I en aquest sentit es podria fer molt més. Semblava que la prioritat dels nostres governs era castigar els "oligarques" russos, però han d'entendre que Putin no té per a ells sinó menyspreu i que li importen un rave les seves opinions i els seus béns; els considera merament unes mines d'or que pot explotar quan li convé. Les sancions occidentals han d'apuntar a les persones que efectivament permeten les decisions de Putin: els responsables de l'aparell administratiu i de seguretat. No només les poques dotzenes de persones que ja són al punt de mira, sinó els milers de funcionaris de segon nivell de l'administració presidencial, l'exèrcit i els serveis de seguretat. Aquestes persones no són milmilionàries, però sí multimilionàries, i tenen molt a perdre. Arruïnem la vida a aquests diversos milers de persones, i que siguin ells els qui jutgin qui n'és el culpable. Que s'embarguin les seves mansions a Anglaterra i Espanya, que es prohibeixin les vacances a Courchevel i Sardenya, que s'expulsi sense contemplacions els seus fills de Harvard, Yale i Oxford, i que s'hagin de quedar a Rússia, sense sortida i sense béns importats en què gastar els diners que han robat. Que el cost sigui real, personal, i que vegin si val la pena el preu de mantenir un tsar trastocat i àvid de poder al seu tron. Que decideixin si volen seguir-lo cap a l'abisme.

Fa 22 anys que Rússia és presa d'un règim dement, corrupte i totalitari, que nosaltres hem facilitat en molts sentits. Però és un gran país, que he estimat profundament i que ha produït homes i dones meravellosos, humans i justos. Es mereix alguna cosa més que aquesta colleta de lladres que en saquegen la riquesa a l'empara d'il·lusòries fantasies imperials, i que devasten països veïns per seguir aferrats al poder absolut. Rússia es mereix llibertat, la mateixa llibertat que Ucraïna ha obtingut dolorosament en les últimes dècades. El primer pas, vital i urgent, és un alto el foc a Ucraïna; el segon, la retirada total de Rússia. Però després d'això, Putin ha de marxar.

© Jonathan Littell 2022