Mirar i ser vist al comptador de Twitter

Enmig del caos fascinant en què Elon Musk ha sumit Twitter, no s’ha parlat prou d’un dels pocs canvis realment palpables que el nostre superheroi / superdolent preferit ha fet a la xarxa social. Introduït a finals de desembre, el comptador de visualitzacions és un número impossible d’ignorar que informa l’usuari del nombre de vegades que la seva piulada ha estat vista pels altres. Ja no podem pensar que els nostres tuits són secretament llegits per molta més gent que la que s’atreveix a repiular-los o prémer "M’agrada", i hem de comparar-nos sota la llum freda de les matemàtiques. Ara bé, jo diria que el canvi més interessant no ha de produir-se en la perspectiva de l’autor digital, sinó en la del lector. El comptador de visualitzacions de Twitter fa palès que a internet no podem mirar les coses sense tocar-les i erosiona la distinció ancestral entre vida activa i vida contemplativa.

Fins ara, l’experiència de les xarxes prenia la forma d’una passivitat molt confortable per a l’internauta espectador, que, sol davant de la pantalla, gaudia del plaer voyeurístic que proporciona el rol d’observador de la comèdia humana. El comptador de visualitzacions esmicola aquesta il·lusió i revela que el veritable funcionament d’internet és el contrari del que crèiem. En comptes de fer la realitat més immaterial, les xarxes creen una realitat més dependent de l’entramat de màquines, cables i relacions de propietat privada que cap altre mitjà cultural fins ara. A internet, les imatges i la informació es troben emmagatzemades en forma de codi que no podem llegir directament (això només ho pot fer Neo a la pel·lícula Matrix): cal que les conjurem a través del moviment del ratolí, el clic, l’scroll o el text que introduïm en capsetes assignades. Però cadascun d’aquests gestos depèn d’una certa circulació de l’electricitat a través d’una infraestructura privada que queda enregistrada. I això vol dir que la mirada humana deixa traces materials.

També sabem que aquestes traces no són només informacions inertes sobre la nostra circumstància, com ara el sexe, l’adreça o la data de naixement, sinó que, combinades amb els enllaços que cliquem o l’estona que passem a cada pàgina, la ciència estadística és capaç de convertir-les en patrons que poden predir què farem en el futur. Shoshana Zuboff és qui ha fet més fortuna explicant-ho amb el concepte “capitalisme de vigilància”, que posa l’èmfasi en com aquesta mercantilització de les dades es fa sense control públic, intenta camuflar la seva naturalesa i es defensa amb una il·lusió de lliure elecció falsa, perquè tots estem obligats a utilitzar les mateixes plataformes en l’economia postindustrial d’avui.

¿És imaginable que aquests mecanismes s’acabin controlant democràticament, optimitzant serveis de tot tipus que molts desitgen? Sí, però Zuboff insinua que, fins i tot en aquest cas, estaríem posant en risc una cosa essencial. Amant dels elefants, l’autora diu que el capitalisme de vigilància és com un caçador furtiu que només ens vol pel nostre ivori (els patrons conductuals extrets a partir de les dades) i que, un cop extret, el ciutadà no és res més que un cadàver sense valor. És la vella idea segons la qual la dignitat humana depèn d’un espai sagrat impossible de reduir a un patró, és a dir, de ser subjectes en comptes d’objectes.

El problema és que, des de l’adveniment de la ciència moderna, el subjecte ha estat sota sospita. Si la realitat és material i tot es pot analitzar conforme a les lleis de causa i efecte, no s’acaba de poder explicar per què el nostre cervell no és un objecte lligat amb el seu entorn com qualsevol altre, tret que tornem a la idea d’ànima. En aquest context, un dels últims bastions de la subjectivitat era la distinció entre mirar i tocar, l’experiència que hi ha alguna cosa dins nostre que pot contemplar el món com si ho fes des del més enllà. Ja des del segle XIX, però, aquest ideal clàssic de retirada interior s’havia qüestionat molt. La modernitat no volia subjectes reflexius, sinó masses implicades en la transformació de la realitat ara i aquí. Internet, igual que la televisió o la ràdio en el seu temps, té mala fama perquè suposadament estimula la contemplació passiva i despolititzada.

Si el comptador de visualitzacions de Twitter demostra que a internet fins i tot mirar té conseqüències materials, és a dir, que a les xarxes no podem ser subjectes sense ser objectes al mateix temps, es podria girar la truita. En comptes d’anhelar en un espai transcendental, saber que el nostre “a dins” està determinat i alhora té efectes en el nostre “a fora” ens implica més directament que mai en la situació del món. No cal dir que Musk ens volia fer prendre consciència que la nostra subjectivitat està sent objectificada per treure’n rèdit econòmic. El tret li sortiria per la culata si aprenem a veure internet com un conjunt de trastos de metall i silicona, contra els quals la lluita organitzada té moltes més possibilitats de reeixir que contra un enemic màgic i eteri, que és tal com ho havíem imaginat fins ara.