Mitjans de juny
Som a mitjans de juny, a quatre passos de l’estiu. “El juny dels meus somnis, inflat de sucs àcids, d’herba esclafada que taca de verd la meva roba blanca i els meus mitjons balders, amb les cireres a punt…” Sempre que vull parlar del mes de juny, se m’apareix el fantasma de Colette. Colette era una apassionada del juny, tot i que el seu juny era més del nord que el nostre. Ella era borgonyona.
Per a mi, era el mes dels pícnics familiars a la font dels Lleons, amb les maduixes silvestres, els camps granats, les gladioles i els blauets i els pèsols d’olor. Era el mes d’anar a segar al mas d’uns amics de casa, sota el Montgrí. Era el mes de les cireres, els abricocs, les petites peres de Sant Joan, una mica resistents a la mossegada. Era el mes de les revetlles, dels focs, els petards i els coets. Les piules, les pedres fogueres i les martiniques. I les cebes. Un mes meravellós. Estiu sense ser-ho ben bé. Plenitud sense cap indici de putrefacció.
Mes d’aquella sardana de Garreta que ens anunciava per ben aviat Sant Feliu de Guíxols. Juny, una sardana que jo he vist sempre més rural que no pas marinera, més de blat madur que de xarxa calada. Potser m’equivoco. En tot cas, una sardana feliç. Una sardana que, per a mi, és el símbol d’un estiu llarg i calmós.
La vida és molt breu. Totes les coses passen molt de pressa i les emocions de nen es queden gravades a la nostra ànima i la condicionen per sempre. La banyen de nostàlgia per tot allò d’aquell passat. Coses que sense aquelles emocions serien absolutament irrellevants. Tots tenim el nostre arsenal de records, d’emocions antigues que es resisteixen a morir. I es moriran, esclar, com es moren totes les coses. Descobrir per primera vegada unes maduixes silvestres en un clap de maduixeres vora un rierol pot causar una emoció tan gran en un nen que mai més l’oblidarà. I ara encara, cada vegada que mossego una maduixa silvestre, torno a la infantesa perduda i a aquella emoció fundacional. Però tot es mor. Es moren els amics i els dies feliços. Els records i les emocions.
Diuen els savis que les llengües també es moren. I jo veig que la meva llengua comença a presentar símptomes d’aquesta llei universal que és la de la mort de tot allò que és viu. Jo em moriré aviat, perquè, com diuen, és llei de vida. I quan ho dic, tothom em mira molt malament. Què diu ara aquest? Per què ve a torbar la nostra incipient felicitat postcovid? Què diu, que la llengua catalana també s’està morint? Doncs sí. Jo em moriré aviat perquè m’estic fent vell i la llengua catalana presenta molts indicis d’una mort propera. Contra la meva mort, contra la nostra mort individual, no s’hi pot lluitar. Contra la mort de la llengua sí que s’hi pot fer alguna cosa. Els polítics hi poden fer alguna cosa. I espero que la facin. Els que escrivim lluitem contra la mort de la llengua escrivint. És la nostra contribució a aquesta lluita transcendental. I és que el nostre país és la nostra llengua. Catalunya sense el català no és res. Perdre la llengua és perdre la història i la cultura. Perdre la llengua és perdre la nostra visió específica de la realitat. I la llengua catalana cada dia és més plena de calcs del castellà. La gent promet fer les coses "en breus minuts", la ciutat és plena de pisos "en lloguer", els locutors (perdó, periodistes de la ràdio i de la televisió) "desvetllen" en comptes de desvelar, com si tot estigués dormint. Si preguntes: "Vas al cine?", et responen: "Vaig demà". Ja ningú no fot un clau, tothom fot un "polvo". Ja cap mascle té cigala, tots tenen "polla". Ja cap noi no se la pela, tots es fan "palles" (i perdonin la grolleria). I "se'ls cauen" les coses a terra. Escoltar els joves és una tortura, això els pocs que encara parlen català. I diuen "porfa" i "finde", en comptes de dir sisplau o cap de setmana. I escoltar això que en diuen els mitjans, encara és molt més inquietant. Parlen una llengua insegura, fluctuant, amb dialectalismes i fonètiques locals. No, no estic en contra dels dialectes, però al seu lloc. Una ràdio pública hauria de parlar un català estàndard potent, perquè té una missió educativa. Tots vivim capbussats en una traducció perpètua del castellà. I, a més, a la ràdio i a la TV aprofiten qualsevol ocasió per parlar en castellà. Si han d’entrevistar un especialista d’alguna cosa, no sé el per què, sempre és castellà. I als locutors els encanta parlar castellà…
Mitjans de juny. Fa calor. Aflueixen els records de la vida i batega l’anunci de la mort. La mort de tot. I la de la llengua.
Narcís Comadira és escriptor i pintor
