A Cómo atrapar el universo en una telaraña (2017), Tomás Saraceno deixà que 7.000 aranyes creessin durant mesos un bosc de teranyines que podia visitar-se al Museu d'Art Modern de Buenos Aires. Aquest exèrcit, aliè a la mirada humana i la seva estetització, executava a cada puntada allò que Louise Bourgeois projectà en la seva Maman: l’aranya com a animal diligent, atent, calmat, precís i subtil, capaç de filar totes les contradiccions aparents. Filar una xarxa caçadora de preses i protectora de cries, una estructura tènue, quasi invisible, de gran resistència i tenacitat, tant capaç d’arrelar als arbres com de volar o fer de campana de busseig. Només, però, per a la ment humana, que coneix per oposició, és una paradoxa. A la natura, tots aquests atributs conviuen sense esquerda.
El recent Pla de Digitalització Responsable impulsat per la Generalitat representa un pas important cap a una integració reflexiva de la tecnologia en l'educació. Aquest pla reconeix que la digitalització no és un objectiu en si mateix, sinó una eina que ha d'estar al servei de l’aprenentatge amb l’objectiu de revisar l’ús dels dispositius digitals, generar reflexió i garantir que comptem amb entorns educatius segurs.
Les evidències dels darrers anys han mostrat que l’ús sostingut dels dispositius personals en edats primerenques o indiscriminadament impacta negativament en l’àmbit social, el rendiment acadèmic i la salut mental. Dins l’entorn escolar, l’ús dels telèfons causa una major distracció, incrementa el temps necessari per reenfocar-se en una tasca després d’una activitat no lectiva i substitueix el temps dedicat a activitats saludables.
Una imatge molt gràfica són les queixes veïnals a causa del soroll un cop es van prohibir els telèfons a les escoles australianes. Podeu imaginar un pati d’escola silenciós durant anys? La nostra experiència també ens demostra que, quan no hi ha dispositius personals a l’equació, els joves s’avesen a altres formes de comunicació i lleure, i mantenen una atenció que està correlacionada amb la motivació, ambdues fonamentals per a l’aprenentatge. Sempre és possible abraçar la innovació tecnològica i incorporar-la com a recurs mantenint el propòsit educatiu: la construcció de coneixement compartit, els vincles i el desenvolupament del pensament crític.
És necessari que formem en competències digitals, diu el Pla, i és ben cert. D’una banda, aquestes impliquen un coneixement tècnic, que es pot formar a partir de l’adolescència amb l’ús no individual dels dispositius i amb una tasca acotada, no al llarg de tota la jornada escolar. I de l’altra, implica una capacitat per gestionar el gran reclam que és la xarxa. És en aquesta segona en què es produeix una controvèrsia educativa entre garantir un entorn segur i que els alumnes aprenguin directament de la realitat que es trobaran. Aquesta disjuntiva és persistent en educació, no exclusiva de l’àmbit digital. Educar no és altra cosa que decidir quan i com, sempre que estigui al nostre abast, i mostrar models per sostenir la complexitat, sabent seqüenciar-ne la generació.
Sota aquest prisma, utilitzar un mòbil i navegar per la xarxa té un grau de complexitat elevat. El gran contrast entre la manca de necessitat d’esforç, la facilitat d’accés i usabilitat, i l’enorme dificultat de ser capaç d’escollir quin impuls seguir en un mar d’estímuls dopamínics és un repte que requereix de moltes altres aptituds. Aquesta darrera capacitat és només una conjugació del propòsit mateix de l’educació, d’una vida: prendre bones decisions i saber què fer-ne quan no han estat encertades. És una facultat complexa, no discernible d’altres àmbits. Esperar que un infant d’onze anys desenvolupi aquesta facultat en l’àmbit digital és tan exigent com fer-li llegir Donna Haraway. Coneix l’alfabet, és capaç de descodificar-lo: podríem esperar d’ell que fos competent llegint-la, o que sigui només una qüestió de perseverar en la repetició de la seva lectura allò que farà que millori la seva capacitat crítica i analítica. Igual és pensar que un aprèn a fer un ús responsable del mòbil utilitzant el mòbil. Els punts d’arribada no són assimilables al procés sencer. Així, navegar per la xarxa —tant és xarxes socials com internet— és equiparable a conduir un cotxe quant a requisits competencials complexos i responsabilitat en les conseqüències. Pot semblar fàcil, però no és lleuger.
Ens queda, a més, una qüestió fonamental: què volem que sigui l’escola? Sovint se’ns recorda que no abraçar les derives socials és estèril i ens deixa enrere, però m’agradaria que les escoles ens visquéssim amb la potestat de triar i no actuar des de la societat com a imperatiu: si no, seríem innecessàries. Per això es van crear: per ser un espai contracultural, un lapse de reflexió performativa dins el qual hem de recordar sempre que poder fer no és sinònim d’haver de fer. L’escola, per sort, és com l’aranya: pot teixir un univers o deixar que aquest s’atrapi en una immensa xarxa.
