L’ampliació de l’aeroport és molt més que una qüestió logística. En totes les inversions importants s’hi projecta una visió del país. Quan es va discutir el transvasament de l’Ebre, no es parlava tant de metres cúbics com de la sensació d’oblit permanent que patien les comarques meridionals del país. Ara, per molt que els experts parlin de llargada de pistes o connexions transoceàniques, el debat ens deixa amb la desagradable sensació d’estar-nos jugant el futur del país a una sola carta.
Les posicions favorables o contràries s’han simplificat. Se’ns presenta el debat com una pugna entre defensors del turisme a l’engròs i partidaris de protegir una colònia d’ànecs. Les coses no són així de senzilles, sens dubte, i estaria bé que uns i altres aprofundissin en els seus arguments amb més fonament.
Dit això, un servidor no se sent especialment interpel·lat per la supervivència dels ànecs de la Ricarda, però sí que es creu el diagnòstic de la Unió Europea sobre el canvi climàtic i les mesures que els països membres s'han autoimposat per fer-hi front. I el fet que s’incompleixin sistemàticament els seus compromisos (Espanya és líder de la UE en sancions per aquest tema) no justifica que aquí no es facin les coses millor. Sobretot perquè –per exemple– afavorir el ferrocarril per davant del transport aeri, a més d’ajudar el planeta, és un pas necessari per encarar un canvi de model de país que molts considerem inajornable.
Que el transport per tren sigui un desastre hauria de fer pensar a la Generalitat si la seva prioritat pot seguir sent l’ampliació del Prat. La Catalunya-ciutat que somniaven els noucentistes estaria més a prop amb una xarxa ferroviària actualitzada, que arribi a tot el país i que funcioni amb uns mínims d’eficiència. Aquesta opció és menys mediàtica que l’ampliació de l’aeroport, però permet aspirar a un país més equilibrat, més net, que presti més bon servei als que hi viuen que no pas als que ens visiten.
I parlant dels visitants, em sembla una evidència que, encara que el Prat esdevingui un hub intercontinental (cosa que molts experts posen en dubte), l’ampliació augmentarà els vols low cost i l’afluència massiva de turistes a una ciutat que, literalment, no en pot acollir més. No pas –o no només– perquè els turistes siguin una molèstia, sinó perquè la puixança del sector turístic rebenta el mercat de l’habitatge, destrueix la personalitat de Barcelona i amenaça de convertir Catalunya en un país irreconeixible, de sous baixos, preus disparats i un teixit ciutadà cada cop més feble.
Que Aena, l’empresa que gestiona el Prat, tingui previst un pla milionari per construir un complex hoteler i residencial al voltant de l’aeroport no ajuda a dissipar aquests dubtes. Aena està participada per l’Estat (no per la Generalitat) però cotitza en borsa i necessita beneficis. Necessita que el Prat continuï salvant el seu compte de resultats (segons dades del govern català, l’aeroport barceloní aporta el 55% dels beneficis d’Aena, tot i que Iberia té la base a Barajas, on fa arribar tots els seus vols de llarg radi). Que en un estat que es diu autonòmic la gestió aeroportuària estigui centralitzada és una anomalia, i converteix la qüestió del Prat en un problema polític.
En resum, potser molts no estaríem en contra de l’ampliació del Prat si això no formés part d’unes polítiques públiques que semblen orientades al creixement sense fre, a les xifres macroeconòmiques que, com més bona fila fan, menys tenen a veure amb la sensació de fatiga, de precarietat i de recança que molts catalans senten veient l’evolució recent del seu país.
