El sistema educatiu pateix una crisi llarga i profunda, però només ho saben i sembla preocupar els que hi treballen. A qualsevol nivell, primària, secundària o universitat, els professionals es fan creus del baix nivell i escassa motivació amb què arriben i surten els estudiants. Tots ens esforcem a trobar l’explicació, el perquè d’una mutació negativa que, segur, és multifactorial. El tema transcendeix poc fora de les aules i de les sales de professors, llocs aquests en els quals el desànim s’ha convertit en malaltia, sigui en forma de burnout o de depressió. S’ha de ser molt cínic per no experimentar els efectes del símptoma de l’impostor. El concepte ensenyar s’ha devaluat tant que ens obliga a mantenir un ritual el resultat del qual és decebedor i gairebé inútil. Pocs dels estudiants a les aules mereixen l’apel·latiu d’estudiants, donat que ja no és el que fan, no tant per responsabilitat seva com perquè les metodologies imperants estableixen que la funció dels centres educatius és una altra. Els coneixements s’han convertit en secundaris; la memòria, l’esforç i l’aprenentatge han quedat desterrats en favor del benestar emocional i les anomenades competències. Els professors, desposseïts de la seva funció i lideratge, han d’actuar com a animadors d’esotèriques dinàmiques de grup. No es pot suspendre, ni corregir amb vermell, tampoc dir la veritat als ganduls que no foten ni brot. Fins i tot, per no fer-los mal, s’ha popularitzat un mètode que s’anomena “matemàtiques emocionals” que no fa que n’aprenguin, sinó que no s’hi obsessionin.
El pitjor que es podria fer és culpar els nois i noies de la generació Z, que són els que ara arriben a les aules universitàries. Arriben amb les condicions que se’ls han proporcionat per la societat, les famílies, el sistema educatiu i la cultura imperant. No han llegit, no saben escriure, no tenen cap mena de cultura general i ben pocs coneixements ordenats i sistemàtics. Tenen, diuen, moltes habilitats digitals, però això és més un problema que no pas una virtut. Les autoritats educatives es posen les mans al cap quan veuen els resultats dels informes PISA i TIMSS, però si s’haguessin preocupat de parlar amb professionals, se n’haurien adonat fa anys i haurien pogut actuar en conseqüència. No sembla que es tingui una percepció real de la magnitud de la tragèdia. Rodejades i segrestades per la xarxa d’interessos del psicopedagogisme imperant, les administracions queden incapacitades per actuar i replantejar-se a fons un model educatiu que no porta enlloc més enllà del triomf de la santa ignorància. Les pantalles han fet molt mal, probablement molt més del que ens imaginem, però encara més els fonaments errats d’un sistema de formació que és el resultat d’uns experts formats en el relativisme postmodern i que adoren un fals déu com Michel Foucault o, encara pitjor, una teòrica i activista del feixisme italià.
A les aules de les universitats massa estudiants no saben per què hi són i menyspreen l’autoritat acadèmica del professor. Són incapaços d’escoltar més enllà de deu minuts mentre interactuen amb els fòtils tecnològics ves a saber per fer què. Tenen tots els materials penjats en aules virtuals que els converteixen la classe, a parer seu, en un ritual ben prescindible. Allò que havia estat un entorn d’aprenentatge fa temps que ha deixat de ser-ho. Per evitar-se problemes, l’exigència és cada vegada menor i tot sistema avaluador que no descansi en proves no és sinó un frau amb l’ús primer de la Wikipedia i ara del ChatGPT. Tot apunta a fer-ho fàcil, ja que l’autoritat universitària penalitza les taxes de repetidors i els docents són avaluats per les enquestes que contesten els estudiants. Tot porta a no fer-se mal encara que estiguem davant una clara impostura. Un sistema extremadament burocràtic amb abundants mecanismes d’autosatisfacció, però que no suporta una anàlisi crítica i seriosa. La societat queda en general satisfeta perquè es proporciona a tothom el grau universitari a què s’aspira per als fills. Una falsa noció de promoció social, perquè ara ja la selecció real la fan caríssims màsters que continuen seleccionant pels nivells de renda.
Mentrestant, a les aules, els professors lidien amb massa estudiants que no creuen que hi hagi res a aprendre donat que, pensen, tot és ja a la xarxa i no els interessa el que els podem aportar gent portadora d’una cultura llibresca, ancestral. Els que han fet lletres no saben qui és Josep Pla i, encara menys, que existia algú de nom Antonio Machado. No diferencien entre un article d’opinió i una peça d’informació. No els sona què és una metàfora i, encara menys, un oxímoron. Impossible definir què és la raó il·lustrada o bé què es dirimia a la Guerra Civil espanyola. Insisteixo en el fet que no és un problema personal d’aquests joves, sinó del context en què se’ls ha obligat a sobreviure excessivament entre cotons, pares helicòpter, menyspreu al saber, abandó de l’esforç i l’estudi com a clau de l’aprenentatge. Un món donat a l’aparença i a la riquesa com a resultat d’un cop de sort, sigui especulant amb les criptomonedes o bé fent-se influencer. Mentrestant, el professorat fuig tant com pot de les classes i es motiva fent els alambinats recorreguts en això que s’anomena pomposament carrera acadèmica.
