Publicitat
Publicitat

El moment Catalunya

La jornada de l’1 d’octubre va suposar un èxit per a l’independentisme i un fracàs calamitós per a l’estat espanyol. Malgrat les condicions inqüestionablement adverses, es va produir una mobilització espectacular de ciutadans que volien anar a votar, el conflicte de Catalunya va adquirir dimensió internacional i la desmesura de l’acció repressiva de l’Estat va generar una indubtable onada de simpatia. En contra de l’opinió d’alguns i dels dubtes d’alguns altres, entre ells els meus, el fet és que la jornada va servir per reforçar, i no per afeblir, la causa de Catalunya.

Per contra, el balanç va resultar, en primera instància, devastador i humiliant per a l’estat espanyol. Va utilitzar la força, en alguns casos fins al límit de la brutalitat. Va fer servir gairebé tota l’artilleria disponible: suspensions del Tribunal Constitucional, resolucions judicials, amenaces, l’acció directa de les forces repressives. I no se’n va sortir. Després d’haver afirmat durant setmanes i setmanes que no hi hauria votació, la gent va anar a votar i el món va poder veure llargues files de votants de tota condició i edat amb un comportament cívic exemplar. Va intentar aplicar l’“ A por ellos ” i no se’n va sortir. Cal posar-se a la pell dels màxims responsables de l’Estat i imaginar la sensació d’humiliació, ridícul i impotència que devien sentir el vespre de diumenge passat, 1 d’octubre.

Aquesta és una dada del problema que també cal tenir present. Al davant hi ha un adversari que se sent ferit i humiliat, i que té poder i instruments per servir-se’n. I un adversari que dona una importància desmesurada a les coses que tenen a veure amb l’honor i l’“ hombría ”, que diuen ells. Simplement, cal tenir-ho en compte a l’hora de cartografiar les dades del problema i de dissenyar el pla d’acció que cal seguir a continuació. Per cert, probablement, només en aquesta clau és possible entendre el discurs del rei de dimarts, dia 3 d’octubre. Havia de donar ànims a alguns dels seus i, potser, refrenar alguns altres. Havia de reconfortar les seves tropes. Aquell dia va ser qualsevol cosa menys el rei de tots. És evident que tampoc no és cap sorpresa. Durant cinc anys, i més de tres des que és rei, hem estat esperant en va que pronunciés una sola paraula que ens permetés fer creure que li preocupa el que pensen i senten més de tres milions de catalans. No que els dona la raó, esclar, ni tan sols que entén les seves raons, sinó que sap que hi ha un problema i que farà el que pugui per contribuir a solucionar-lo.

El següent pas que es faci marcarà el curs de les coses. I vull dir clarament que, en la meva opinió, ara no és el moment d’una declaració unilateral d’independència, que només es podria plantejar des d’una posició de força que l’independentisme encara no té i en unes circumstàncies internacionals a les quals encara no s’ha arribat. En primer lloc, perquè per molt bé que anés la jornada de l’1 d’octubre, és evident que el referèndum no va reunir les condicions apropiades per poder afirmar que una sòlida majoria de catalans estan a favor de la independència. No atorga la legitimitat imprescindible, ni dins ni fora de Catalunya, per donar pas a una cosa tan seriosa com una declaració d’independència, ni hi ha les condicions perquè, després de fer-ho, aquesta proclamació fos efectiva. És més, la declaració unilateral no només plantejaria un problema de legitimitat, sinó que tampoc no compliria el que estableix la dubtosa legalitat que va aprovar el Parlament de Catalunya en les tristes sessions dels dies 6 i 7 de setembre. No es produiria, com preveu la llei, després que la Sindicatura Electoral hagués certificat els resultats, per la simple raó que els seus membres van decidir plegar, i els que els van certificar ho van fer en unes condicions molt diferents de les establertes en la llei. De manera que les circumstàncies brinden una magnífica oportunitat a les autoritats del país per, una vegada celebrat i enaltit l’èxit polític que va suposar la jornada de l’1 d’octubre, reconèixer que aquest no és encara el referèndum, i tancar decorosament el trist capítol que es va obrir al Parlament els dies 6 i 7 de setembre.

En segon lloc, perquè no hem de confondre simpatia internacional amb compromís real i efectiu amb la nostra causa. Una declaració unilateral d’independència faria retrocedir tot el que s’ha guanyat en les darreres setmanes (sobretot, en els darrers dies) en simpatia internacional. No ens enganyem, el món no sortirà a defensar-nos quan vagin mal dades i no veu amb especial simpatia, sinó més aviat el contrari, la independència de Catalunya. Ara bé, una altra cosa és que, si fem les coses ben fetes, les opinions públiques, no els estats de moment, puguin anar-se posant del nostre costat en el conflicte Catalunya-Espanya i que, a poc a poc, es vagi estenent la idea que l’única solució que té tot plegat és fer un referèndum amb totes les de la llei. Aquí és on som forts i cap aquí és on cal portar les coses. Només guanyarem aquesta batalla si aconseguim que al final l’àrbitre sigui la comunitat internacional i no les institucions de l’Estat.

En tercer lloc, perquè la força de Catalunya en aquest conflicte es troba en el 80% de la societat catalana, que pensa que hi ha d’haver un canvi radical en les relacions entre Catalunya i Espanya (i, de passada, ha anat acumulant un rebuig creixent respecte a les institucions, totes, des de la més alta, de l’Estat). Molts d’aquests ciutadans són independentistes, però no tots. I seria un error dividir aquest bloc quan encara hi ha una llarga part del trajecte que caldrà fer junts. Per cert, també en aquest cas el punt en què som forts és la celebració d’un referèndum amb totes les de la llei. Els comuns, que fa només pocs mesos eren acusats de tebis, en el millor dels casos, i de traïdors pels sectors més exaltats de l’independentisme, han demostrat ser un component imprescindible a l’hora de donar legitimitat al bloc i d’eixamplar el suport social a la causa. També per aquesta raó seria un error aprovar una declaració unilateral d’independència que fracturaria aquest bloc i encongiria de manera molt notable la base de suport a les iniciatives del Govern.

La meva conclusió és, doncs, que la declaració unilateral d’independència seria un error. No tindria la legitimitat necessària, dividiria el bloc format al voltant del dret a decidir, rebria la condemna europea i la incomprensió internacional. I finalment, i no és una qüestió precisament menor, donaria l’excusa a l’Estat per privar-nos d’uns instruments de poder sense els quals difícilment hauríem arribat fins on ho hem fet.

L’estratègia a seguir ha de ser la que resulti més apropiada per assolir els objectius que es persegueixen, no la més gratificant per als estats emocionals, ni la que més reconforti els sectors més radicalitzats i mobilitzats de la societat, per molt decisiu i necessari que sigui el seu paper. I la declaració unilateral no és la millor estratègia ni per a aquell 80% que vol canviar radicalment les relacions entre Catalunya i Espanya i planteja com a objectiu immediat la celebració d’un referèndum, ni tampoc ho és per a aquells l’objectiu dels quals ja és la independència.

Són moments de gran incertesa i ningú no pot pretendre estar en possessió de la veritat. Imagino que els que propugnen la declaració unilateral d’independència també tenen les seves raons i deuen pensar que és la millor estratègia per assolir els seus objectius. Suposo que creuen de veritat que conduiria a una situació insurreccional, que es resoldria favorablement per als interessos dels catalans. I en aquest punt, haig de manifestar dues objeccions. La primera és de diagnòstic, i per tant també de pronòstic. Crec que portar la confrontació al terreny de la força ens condueix inexorablement a la derrota. No es donen les condicions externes, que és on finalment es decidirà tot plegat, ni tampoc les internes per guanyar. Per la divisió evident de la societat catalana al voltant de l’objectiu de la independència, i perquè se sobrevalora la seva capacitat de mobilització i de resistència, si les condicions esdevenen autènticament adverses. Però, en segon lloc, i sobretot, tinc una objecció de valoració, de principi si es vol. Encara que jo estigués equivocat, és a dir, encara que fos cert el diagnòstic i es pogués guanyar aquesta batalla per la força, hauríem de preguntar-nos a quin cost. I jo crec que el cost que hauria de pagar la societat catalana, els seus ciutadans, per un període insurreccional (encara que acabés portant a la victòria) no ens el podem permetre. En cap dels terrenys, ni en el social, ni en el de la vida quotidiana de les persones, ni en l’econòmic. Ni, sobretot, en el d’arruïnar el futur a tota una generació.

Potser valdria la pena que intentéssim treure algunes lliçons del nostre passat. La història és l’ADN, el codi genètic dels pobles. I els que l’obliden solen repetir els mateixos errors i van de derrota en derrota. Convindria que no oblidéssim quantes i quantes vegades aquest país s’ha deixat portar pel rampell, l’acceleració en el moment inadequat. Aquesta és una batalla de longue haleine que diuen els francesos, de llarga durada, que guanyarà qui cometi menys errors i en faci cometre més a l’altra part. No la guanyarem per anar més de pressa quan no toca. Repassem el nostre passat i veurem quantes vegades hem caigut en el mal de l’esbravada i després ha vingut el retrocés.

Molts ciutadans viuen amb una especial emoció aquests moments. Molts també amb temor, amb un cert vertigen. Per molts dels nostres fills, aquests són moments d’una intensitat com pocs altres al llarg de la seva vida. És el moment Catalunya. També per una part del món, que contempla amb expectació i preocupació el que succeeix al nostre país. Hem d’evitar la maledicció històrica de l’esbravada i el retrocés. El que resulti de les decisions que prenguin en els propers dies els nostres governants marcarà per bé o per mal el futur d’una generació. Tenen una gran responsabilitat. Hem de contribuir tant com puguem a fer que estiguin a l’altura.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT