20/04/2022

El món educatiu i les eleccions franceses

3 min
Una fotografia d'Emmanuel Macron crema durant una protesta després de l'assassinat de Samuel Paty.

Encara que les enquestes indiquen que Emmanuel Macron sortirà guanyador de la segona volta de les eleccions presidencials franceses , que enfronten el president sortint amb la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen, el resultat es presenta més incert que fa cinc anys. Aquesta incertesa es deu al fet que l’abstenció perjudicaria més Macron, que, durant la seva presidència, ha tirat endavant unes polítiques de caràcter molt més conservador i neoliberal que el que havia promès al seu programa. Com és ben sabut, ha imposat una reforma laboral que li ha costat no poques manifestacions i vagues, i que pretén culminar amb un impopular endarreriment de l’edat de jubilació. 

Tanmateix, una reforma que ha passat més desapercebuda a l’estranger, i fins i tot a la mateixa França, ja que aparentment toca un sector minoritari de la població, és la de la universitat, que s’acompanya d’una degradació accelerada de l’educació secundària. En un país que es vanta de la solidesa històrica de “l’escola republicana”, transmissora d’uns valors de “llibertat, igualtat i fraternitat”, aquest ha estat un cop molt dur per a les persones que es dediquen a l’ensenyament, entre les quals hi ha una majoria que vota escrupolosament sempre que en té ocasió –i que també surt al carrer amb més facilitat que altres sectors–. El professorat de tots els nivells educatius veu com han empitjorat no només el seu poder adquisitiu, sinó, sobretot, les seves condicions de treball i la consideració social del seu paper. 

Aquesta desafecció del professorat cap al govern de Macron va arribar a un punt àlgid amb l’assassinat de Samuel Paty, l’octubre del 2020, en mans d’un refugiat d’origen txetxè, perquè aquest professor havia mostrat les sonades caricatures de Mahoma en una lliçó sobre la llibertat d’expressió. Evidentment, la classe política i el govern francès van condemnar unànimement el crim, tot proposant mesures per tal que no es repetís un acte similar. El problema va ser que aquestes mesures, liderades per un ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, procliu a les declaracions efectistes i més pròpies de la dreta rància que d’un partit que pretén ser centrista, van derivar cap a excessos tals com exigir al professorat que denunciés els alumnes que expressessin idees poc “republicanes” i fins i tot detenir criatures de deu anys perquè havien fet comentaris poc respectuosos envers Paty. 

Blanquer, secundat per la ministra d’Universitats, va arribar a responsabilitzar el professorat universitari de ciències humanes i socials de la deriva “secessionista” (el terme és del mateix Macron) que, segons ells, amenaça França. Van carregar contra el “fenomen woke” (del qual gairebé ningú havia sentit a parlar abans), que, suposadament, ha abraçat la immensa majoria d’aquest professorat. La paraula anglesa woke –participi passat de wake, despertar-se– denota ser conscient de les desigualtats socials per motius racistes i sexistes, entre altres, així com de l’emergència climàtica (és a dir, tots els papus de la dreta). Encara que té una llarga història, ja que es va començar a utilitzar contra l’esclavatge als Estats Units, va tornar a estar en auge amb el moviment Black Lives Matter. Tot i que es tracta de causes nobles que, fins a un cert punt, els partits conservadors han acabat incorporant als seus programes, Blanquer va arribar a dir que el “fenomen woke” significa una “onada desestabilitzadora contra la civilització” –francesa o europea, o sigui, l’única que val la pena–. El mateix Macron va culpar “el món universitari” de “l’etnicització de la qüestió social”, implicant els estudis postcolonials i descolonials, els estudis crítics sobre la “raça” i els estudis de gènere en aquesta “crisi” dels valors d’Occident. Cal dir que Macron i el gruix de les persones que l’envolten no han trepitjat mai les aules universitàries –i molt menys les d’humanitats i ciències socials–, ja que han estudiat a les grandes écoles, aquestes institucions públiques, però ben elitistes, tan característiques de França. El jovent universitari també va reaccionar amb vagues i protestes contra aquesta reforma, i s’ha manifestat aquests dies –fins i tot ocupant la simbòlica Sorbona– tot dient que ni Macron ni Le Pen els representa. Un cartell que els mostra com un sol cos monstruós amb dos caps enfrontats és especialment il·lustratiu.

Aquest xoc de Macron amb el món educatiu i, especialment, universitari pot semblar anecdòtic pel que fa al resultat final de les eleccions presidencials, però influeix en el fet que, per primera vegada, molta gent que va votar opcions d’esquerra el 10 d’abril es plantegi no anar a votar el dia 24. Per això, s’estan alçant veus d’intel·lectuals i d’artistes per advertir que, tot i algunes coincidències escandaloses com aquesta criminalització de les perspectives antiracistes, descolonials i de gènere a la recerca i l’ensenyament, i el menyspreu i la desconfiança cap a la universitat en general, Macron no és el mateix que Le Pen, i que cal seguir fent barrera a l’extrema dreta.

Marta Segarra és directora de recerca al CNRS
stats