CRÍTICA TV

El programa més addictiu de TV3

'Crims' beu de la iconografia cinematogràfica dels 'thrillers' criminals

Escolta aquí l'article en àudio

Dilluns a la nit TV3 va estrenar Crims, la nova sèrie d'"històries de la foscor", com diu el seu director, Carles Porta, per referir-se als casos reals que explicaran. És un programa addictiu pel relat verídic i per com de bé està explicat, pel que fa a guió i imatge. Crims té el seu origen en el programa de Catalunya Ràdio i, de fet, Porta introdueix i conclou l’episodi des del mateix estudi de l'emissora. A part de ser una estratègia promocional, connota el format televisiu de la calidesa i intimitat de la ràdio, però, a l’hora d’entrar en matèria, el programa utilitza el llenguatge audiovisual que exigeix la tele de manera impecable. Crims beu de la iconografia cinematogràfica dels thrillers criminals: els plans a vista d’ocell per mostrar el territori com un espai cartogràfic o un laberint urbà on s’ha d’explorar, la infografia inquietant en els rètols, un tractament exquisit de la il·luminació i la fotografia per crear atmosferes emocionals, els testimonis asseguts com si declaressin davant l’espectador, l'ús de fotografies i documents policials tractats a postproducció per donar-los aparença de prova judicial, un muntatge sonor subtil però farcit d’efectes que és determinant per comunicar un ambient pertorbador i, finalment, unes recreacions excel·lents. En els true crimes en general, la ficció sovint és tan matussera i teatral que corre el perill de convertir un thriller en una comèdia. I a Crims això no passa. Fins i tot, les recreacions de les escoltes telefòniques, per exemple, no només estan ben interpretades, sinó que estan embrutades a nivell d’àudio per fer-les tan versemblants que podrien passar per autèntiques. Tot plegat et transporta ràpida i fàcilment a l’ànima de la història. Crims és rigorós periodísticament i hàbil en la descripció sense ser groc ni exhibicionista. I això que a l’inici ens avisen: “Relatem crims reals. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats”.

El primer capítol, el cas de Brito i Picatoste, és trepidant i té l’afegit que en el tram final hi ha una rivalitat entre Mossos i Policia Nacional que incrementa el suspens de la trama. El triangle narratiu entre els mossos Antoni Domènech, Carles Vallès i Manel Eraso funciona a la perfecció perquè no tenen el format de declaració periodística sinó que és un puzle amb la desimboltura, la naturalitat i l’argot de qui recorda una vivència personal. Acostumats a escoltar els relats dels mossos des de la fredor professional, a Crims hi ha quelcom més: frustracions, errors, impotència i, sobretot, emocions. La manera com flueixen tots els punts de vista dels testimonis (molt ben triats) i s’engalzen a la història és perfecte, igual que el desenllaç en què la petita història del crim conflueix amb la gran història més global dels mossos. Paradoxalment, a les pauses de publicitat de Crims s’emetia la promoció del proper Sense ficció sobre la història del cos dels Mossos i es produeix una complementarietat subliminal ben curiosa. Crims ens obligarà a retornar a l’antic costum d’esperar una setmana a veure un nou episodi. Perquè si s’hagués emès en una plataforma de streaming, ja ens n’hauríem empassat la temporada sencera.