L’egopolítica mana. L’acompanya, pertot, un abassegador narcisisme digital. Tothom s’exhibeix, qui més qui menys té un (pseudo)artista al cos, un afany incontrolable de mostrar-se i de mirar-se. El vell romanticisme artístic ha donat pas a un deformat romanticisme massiu comercial: l’ego convertit en mercaderia. També en mercaderia política. Són temps d’emotivitat apassionada i mercantilitzada. El pudor ha donat pas a l’expressivitat més desinhibida. La literatura (i la cultura) del jo s’expandeix i té el seu correlat en la política personalista. Les ideologies han deixat pas als individualismes esclatants i esperpèntics. Vivim temps d’inflamació de l’ésser singular. Tots hem estat sempre singulars, però ara ho som més i més i més... El gregarisme de les masses del segle XX, quan el que comptava era formar part de l’onada, ha estat substituït per l’individu fort, suposadament genial, únic, superlatiu.
Aquesta tendència irrefrenable a inflar la pròpia personalitat ja comença de ben petits, amb la sobreprotecció i adulació dels infants, sempre envoltats d’un públic entregat que els riu totes les gràcies i els fa reis de la casa. És el primer assaig per al que vindrà després: el salt natural al gran teatre de les pantalles, on l’audiència esdevé infinita. La sociabilitat queda condicionada ben d’hora per aquesta dualitat egocèntrica: tothom et mira, tots ens mirem contínuament. Ens felicitem, ens somriem, ens afalaguem. Com no s'ha de caure en el parany de creure’s (de creure’ns) especial?
En aquest ball infinit d’egos hi ha lloc per a tothom. Però més per a uns que per a uns altres. La competició és ferotge i addictiva. I el podi, extremadament volàtil, com una fira de les vanitats efímeres. Ara hi soc, ara no hi soc. Per mantenir-se, cal extremar-se, cridar més fort, despullar tota l’ànima, reinventar-se ni que sigui traint-se: el que compta és la confiança absoluta en tu mateix, la contorsió sense límits. El missatge és secundari, l’important és la construcció del jo total i emocional, més enllà de coherències i raons, un jo educat des del bressol per regnar amb la gràcia dels seus gestos i ocurrències. Un jo volàtil.
Per descomptat, sempre ha existit la pulsió humana, humaníssima, de buscar el lloc propi al món. L’autoconsciència ens distingeix de la resta d’animals. Ara, però, a remolc de les noves tecnologies, hem elevat l’ego a un tron absolut. Durant segles, per no dir mil·lennis, sobresortien els més hàbils, intel·ligents o agosarats, uns pocs escollits. Avui el triomf està a l’abast d’un clic, d’un mem, d’un cop de sort que tothom busca afanyosament. S’ha democratitzat l’èxit. S’ha banalitzat la fama. Els savis passen desapercebuts, els necis ocupen els altars. Una mala imatge ben treballada val més que mil sàvies paraules. Que parlin de mi encara que sigui bé.
Anem al rei de la pista: Trump encarna aquest poderós exhibicionisme. El món és el seu mirall. Pot fer-se tant la víctima com el milhomes. Viu patològicament com una estrella tertuliana de plató, vomitant la seva opinionitis histriònica, fent servir el gran poder polític i militar de què disposa amb la frivolitat d’un adolescent malcarat. Sintetitza a la perfecció l’egocèntric i insubstancial món d’avui, en què el coneixement –pensament, reflexió, raó, diàleg...– ha estat bandejat en favor de la pirotècnica seductora basada en dualitats fàcilment manipulables i polaritzadores: bons i dolents, amb mi o contra mi, amor i odi, rics i pobres, fort o dèbil. Així és la divisa dialèctica divisòria que ens aclapara.
L’insolent esperit del temps és manifesta cada dia en aquesta superpersonalitat satisfeta de si mateix que escup a la cara dels qui li planten cara. Sense els seus amadíssims enemics, Trump no seria res. Necessita afirmar-se a la contra –ara també contra Musk– perquè, més enllà del seu teatre narcisista i menyspreador, té poc o res a oferir. La seva mercaderia és ell i ell és una ganyota moralment putrefacta que, voraç i procaç, es recrea en l'autoconcedit dret a ser ric i a sentir-se superior. Aquesta és l'essència de la macrollei que acaba d'aprovar.
