Motoserres catalanes
En poc temps, l'ascens de l'extrema dreta a Catalunya ha passat de ser una fantasia catastrofista a reflectir-se en un 24% d'intenció de vot en una enquesta a La Vanguardia. És curiós, perquè també en això la política catalana s'havia empeltat de l'espanyola: Espanya era el país on durant molt de temps els analistes afirmaven que curiosament no existia l'extrema dreta. “Després de quaranta anys de dictadura franquista, Espanya en va quedar vacunada”, afirmaven alguns, sense rastre d'ironia. En realitat, aleshores ja era visible per a qui ho volgués veure que una part substantiva de l'extrema dreta espanyola vivia enquistada dins el Partit Popular (una altra part estava fora, això és cert) fins que se'n va desmarcar creant partits propis: Ciutadans, primer, i després, Vox. La qual cosa no lleva que dins el PP no segueixi havent-hi sectors d'extrema dreta que, de fet, són els que marquen l'agenda i el discurs del sempre desnortat Feijóo i de la seva cúpula.
A Catalunya tampoc hi havia extrema dreta, segons alguns, a causa principalment de la seva condició de país perseguit i apallissat. “A sobre, ara també ens diuen d'extrema dreta”, ha estat i és un ploricó que agrada a l'independentisme més victimista. Segons aquestes veus, parlar d'extrema dreta a Catalunya era una tàctica fosca de l'esquerra espanyolista. L'esquerra espanyolista barroera existeix, però això no lleva que també existeixi l'extrema dreta independentista, i aquí la tenim, vivint dies de grans esperances. S'alimenta principalment de l'electorat de Junts, com Vox ho fa dels vots del PP. També hi ha vot d'extrema dreta (en un percentatge prou més reduït, però existeix) que procedeix del centreesquerra o fins i tot de les esquerres anticapitalistes. Vox pot esgarrapar vots al PSOE i també a Podem; Aliança Catalana en pot agafar d'ERC i també de Podem o de la CUP. Tot és possible. Però, en tot cas, la font d'alimentació principal de les extremes dretes europees ve amb tota claredat dels espais de dreta i centredreta tradicionals. És per això que en els països europeus amb una tradició democràtica més sòlida, aquests partits (Rénaissance a França, CDU a Alemanya, els tories anglesos) practiquen la política del cordó sanitari contra les respectives extremes dretes.
Avisar de l'ascens de l'extrema dreta a Catalunya no és, o no hauria de ser, una altra forma d'assenyalar culpables, sinó la primera passa per entendre un problema, que és acceptar que existeix. L'extrema dreta puja a Catalunya, i als Països Catalans, pels mateixos motius que a tot arreu: grans arribades d'immigració amb els canvis demogràfics subsegüents (i, per tant, amb problemes de convivència, racisme, xenofòbia, supremacisme) i l'afebliment de la societat del benestar, de les classes mitjanes i d'un mercat de treball precari, amb un perill d'involució pel que fa als drets laborals en particular i els drets civils en general. Que els ultres proclamin a cada punt el seu patriotisme sol ser, també, una manera bastant inequívoca d'identificar-los.
