Les mutacions socialistes
Les eleccions de 1977 les va guanyar la UCD de Suárez davant del PSOE de Felipe González, marginant la dreta franquista de Fraga i el Partit Comunista de Carrillo. S’imposava el bipartidisme, segons el model europeu de l’època: conservadors i socialdemòcrates. Amb aquest corrent de fonts va néixer el Partit dels Socialistes de Catalunya, per fusió de la federació catalana del PSOE amb els diferents grups del socialisme autòcton.
El primer sotrac va arribar amb les autonòmiques de 1980, quan, contra pronòstic, Jordi Pujol va guanyar Joan Reventós. La política catalana construïa el seu propi bipartidisme sota el model nacionalisme conservador contra socialdemocràcia, amb la dreta espanyola, els comunistes i ERC com a figurants.
Poc després de la majoria absoluta del PSOE de 1982, Pasqual Maragall era elegit alcalde de Barcelona i el 1984 Jordi Pujol renovava el poder amb una contundent majoria absoluta. S’obria així una segona etapa en què per fi dos projectes polítics amb lideratge, contingut i representativitat es confrontaven en l'escena catalana, amb Pujol des de la presidència de la Generalitat i Maragall des de l’alcaldia de Barcelona i amb el PSC hegemònic a les ciutats. Aquest període va culminar amb els Jocs Olímpics del 92. Després, la majoria absoluta d'Aznar el 2000 obriria un llarg període de desconcert. I Pasqual Maragall, des de la presidència de la Generalitat, es va estavellar contra el poder judicial, que li va fer miques la reforma de l’Estatut.
El referèndum participatiu del 9-N del 2014 va marcar l’inici de la segona mutació del PSC, que amb la bandera del federalisme no va trobar el seu lloc en el procés que culminaria el 2017 i que va portar els socialistes a l’aliança amb el nacionalisme hispànic, company de viatge de PSOE, Ciutadans, PP i Vox. La ressaca del Procés li obre ara una tercera oportunitat, perquè sempre ha conservat una certa implantació al territori. Amb el discurs de la moderació, en un país trasbalsat, aprofitant l’esfondrament dels oportunistes de Ciutadans, el PSC va arribar primer a les darreres autonòmiques i es presenta ara com a portador del sentit comú. Tanmateix, li queda gairebé tot per fer: construir un projecte positiu, explicar quin és el valor afegit que pot aportar, donar motius per guanyar-se la confiança, més enllà d’estar a disposició dels que tenen poder i influència. No n’hi ha prou amb captar l’oportunitat. Cal ambició per fer de Catalunya una singularitat viable.
