31/10/2022

Neonazisme a Rússia i ceguesa aquí

4 min
Un home fa equilibris difícils dalt d'un avió.

Quan el 22 de juny de 1941 Adolf Hitler desfermà l’Operació Barba-roja, la invasió massiva de la Unió Soviètica, les seves previsions eren que, en mig any, la Wehrmacht seria a Moscou i més enllà, i el Führer hauria instal·lat al Kremlin un virrei, un Reichsprotektor tan brutal i implacable com ho era Reinhard Heydrich a Praga, només que sobre un domini vuitanta vegades més gran que la Bohèmia-Moràvia d’aleshores: tota la Rússia europea, fins als Urals i el Volga; un espai immens convertit per als alemanys en colònia de poblament i explotació, com una mena d’Índia britànica transposada al Vell Continent.

I bé, al cap de vuit dècades, els plans del dictador nazi s’han realitzat almenys en part. No en el sentit de posar el destí de Rússia en mans d’un governant estranger, però sí en el de tenir, amb centre al Kremlin, un règim polític, un discurs ideològic i uns comportaments militars directament emparentats amb els del Tercer Reich. Encara que –paradoxes del cinisme putinià–, aquell règim, aquell discurs i aquelles pràctiques bèl·liques apel·lin contínuament a l’antinazisme com a coartada.

Dir que la guerra de Putin contra Ucraïna recorda en molts aspectes tant metodològics com discursius la guerra de Hitler a l’Europa centreoriental no és cap consigna inspirada per allò que algun beneit encara anomena “l’Euroatlàntida”; no és un artefacte propagandístic ordit per la CIA, l’OTAN i el complex militar-industrial. És la conclusió bàsica que resulta de comparar personatges, arguments i conductes.

Igual que la de Hitler entre el 1933 i el 1938, la dictadura de Putin va tenir una primera fase de consolidació interna i eliminació de les forces opositores. Després, a partir del 2014, començà l’etapa de destrucció de fronteres internacionalment reconegudes: Crimea, el Donbass... Amb quin argument? Que tots els russos de llengua i sentiments havien d’estar reunits dins la Federació Russa, perquè altrament eren perseguits i discriminats... Exactament la mateixa tesi que sostingué Hitler a propòsit dels alemanys ètnics per justificar l’annexió de la regió dels Sudets, l’Anschluss austríac o les reclamacions sobre Danzig, Memel, etcètera.

Abans i després del 24 de febrer, quina ha estat la doctrina de Putin en relació a Ucraïna? Que Ucraïna no existeix com a nació amb dret a la sobirania, que és una part inalienable de la Rússia històrica i que el seu destí natural és ser un protectorat o una regió perifèrica de l’imperi que el dèspota del Kremlin pretén restaurar. És, ni més ni menys, allò que Hitler i els jerarques nazis afirmaven de Polònia i van aplicar-hi des de la tardor del 1939. Per això algunes regions poloneses van ser germanitzades i incorporades al Gran Reich, i d’altres transformades en una mena de reserva d’Untermenschen (infrahomes) on aquell règim atroç va perpetrar les seves pitjors atrocitats. A la Rússia de Putin ja hi ha individus que afirmen per televisió que als nens ucraïnesos se’ls hauria d’ofegar, o cremar vius. El model inspirador resulta irrefutable.

Quina diferència hi ha –a banda d’un superior nivell intel·lectual, no pas moral– entre un Serguei Lavrov, el servil ministre d’Exteriors de Putin, còmplice i justificador de totes les violacions de la legalitat internacional, i un Joachim von Ribbentrop, l’antic venedor de vins i després cap de la diplomàcia hitleriana? ¿I entre el general Serguei Xoigú i el pompós mariscal Wilhelm Keitel, el ministre de la Guerra del Führer? Què distingeix el sinistre general Surovikin, el carnisser de Síria, de qualsevol dels comandaments superiors de la Wehrmacht o de les Waffen SS que es van cobrir de sang i d’oprobi en la campanya de Rússia i a Polònia, Grècia o Iugoslàvia?

Algú dels que, a casa nostra, encara es resisteixen a admetre que Vladímir Putin i els seus esbirros civils o militars són una banda de criminals de guerra, ¿em podria explicar quina diferència veu entre, per exemple, les matances de civils indefensos a Butxa, o a Izium, i les perpetrades pels nazis en tants indrets de l’Europa ocupada, ja fos amb l’excusa d’una represàlia (Lídice, Oradour...) o sense cap pretext? Els desplaçaments forçosos de població al Donbass, ¿no fan pensar –de moment, a petita escala– en les deportacions i neteges ètniques executades pels nazis (també per Stalin, certament) durant la Segona Guerra Mundial? Qui, sinó uns nazis, haurien pogut assassinar el director de l’Orquestra Filharmònica de Kherson, Iuri Kerpatenko, per no haver volgut donar un concert en honor dels invasors?

Els confesso, tanmateix, que aquesta indiferència, aquesta insensibilitat, aquesta ceguesa no em sorprenen gaire. El dissabte 22 d’octubre, a Berlín, almenys 80.000 persones –segons la policia– es van manifestar en solidaritat amb les protestes sobretot femenines contra la teocràcia iraniana. Després de quaranta-cinc dies de mobilitzacions i diversos centenars de morts a l’antiga Pèrsia, en aquesta Catalunya tan feminista, solidària i internacionalista menys d’un miler de manifestants van desfilar per la Rambla dissabte passat sense la implicació de cap partit polític. Esclar que qui assassina joves per demanar una mica de llibertat és un règim “antiimperialista” que té com a eslògan “Mort a Amèrica!” I es veu que, per a alguns compatriotes nostres, això ho disculpa tot.

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats