Ningú és imprescindible, tothom és important
El gener de 2022 Jordi Cuixart va anunciar que no es presentava a la reelecció de la presidència d’Òmnium. Aquest gest no només era un acte personal, sinó una decisió política que posava en valor la tasca col·lectiva i reconeixia la necessitat de renovació dins del moviment independentista. El seu missatge, "ningú és imprescindible i tothom és important", continua ressonant, aquests dies, com un recordatori necessari de la importància d’un moviment, com el que va tenir lloc a Catalunya entre 2010 i 2017, que va fonamentar el seu enorme potencial en la intel·ligència col·lectiva que va demostrar i en la força creativa de la gent mobilitzada. També va ser un exemple de què vol dir assumir els reptes a què obliga la lectura rigorosa del present, sense autocomplaença, i de com cal adequar les propostes a un context sociopolític per força canviant, amb maduresa i voluntat de futur.
En aquest sentit, la saludable renovació dels lideratges independentistes no només implica un canvi de noms, sinó una transformació profunda de la mentalitat i l'enfocament estratègic. Per això, avui, és imperatiu abandonar el tacticisme a què sembla obligar la temporalitat electoral, sempre orientada al curt termini, i ressituar-nos estratègicament, a mitjà i llarg termini, de manera generosa, per tal de contribuir a l’enfortiment de la societat civil i de recuperar la mobilització social.
La societat catalana no és aliena als cicles històrics i polítics. No som, com no ho és cap societat, una bombolla atemporal. Cal no negligir el principi de realitat: només és possible transformar la realitat si entenem els tensors que la defineixen en el moment històric en el qual volem intervenir. La realitat no sempre és com voldríem que fos, i confondre el desig amb l’anàlisi del present acostuma a portar a lectures desenfocades, de les quals difícilment en pot sortir una estratègia de futur versemblant i operativa. El primer pas imprescindible per resoldre un problema és reconèixer que existeix.
És clar que no som al 2017, ni en termes electorals, ni de mobilització, ni econòmics, ni demogràfics. Per això, tenim el repte inexcusable, com a moviment transformador, amb vocació d’emancipació nacional, de llegir bé el nou context social i polític, enfocant al mateix temps els problemes i dèficits i, també, els potencials i les oportunitats. Cal que ens posem a treballar immediatament per construir el país que volem des del reconeixement de la seva diversitat i pluralisme actuals, sense perdre de vista l’horitzó de la plenitud nacional que ens permeti oferir alternatives al malestar creixent de la societat catalana. Un malestar que, com diuen les dades de manera inapel·lable, impacta directament en la població més jove.
La joventut catalana no respon als mateixos interessos que en altres moments de la nostra història recent, i requereix propostes inspiradores i realistes que sintonitzin amb les seves preocupacions i aspiracions. Això vol dir, també, persones noves al capdavant d’aquests projectes, que puguin liderar i connectar amb sectors diversos de la societat. Perquè no pot haver-hi aposta per la radicalitat democràtica sense el reconeixement del seu pluralisme constitutiu. I ens calen actituds capaces de transformar-lo en consensos que permetin avançar.
Des d’Òmnium entomem aquest repte, com ja vam fer el 2022 amb el canvi de presidència, amb una proposta de Junta Directiva plena de gent jove i diversa, perquè sabem que és la millor manera d’enfortir-nos i enriquir-nos, de créixer i avançar. I, per descomptat, de ser útils al moviment i al país. Si els socis de l’entitat avalen la proposta que els fem, l’entitat serà dirigida per una Junta amb un terç de persones d’enorme talent per sota dels quaranta anys.
La renovació de lideratges és una oportunitat per donar veu a noves veus, per incorporar persones compromeses amb experiència organitzativa en moltes lluites. Aquesta nova generació que es posarà al capdavant de l’entitat ha de preservar el valor de l’experiència, evidentment, i el sentit de la continuïtat històrica, però també la sensibilitat davant dels nous temps, que ha de contribuir a la construcció d’un país lliure. Així, doncs, la renovació dels lideratges no només és una necessitat, sinó que és sobretot un gest polític que vol interpel·lar a l’acció i al compromís a tots aquells que se senten part d’aquest moviment. És obrir, de nou, les portes a la il·lusió i a la construcció d’horitzons emancipadors. És tornar a donar el protagonisme a qui sempre hi és i mai no claudica: la gent. L’exigència: ser relleu, ser baula.
