Una nit dempeus
MOBILITZACIÓ. Una orquestra toca dissabte a la nit en directe a la plaça de la República per celebrar el primer mes de protesta del moviment Nit Dempeus al centre de París. Un moment de convergència en un espai on discursos, festa i actes simbòlics se superposen com els missatges i les causes. Sobre les ofrenes de flors i els cartells amb les fotografies de les víctimes dels atemptats del 13 de novembre hi pengen altres pancartes: “Les fronteres maten”, “No tenim por”, “Ni llei ni treball”. En un racó de la plaça, micròfon en mà, es parla del concepte de dret, què vol dir “tenir dret”?, ho explica un estudiant que s’allarga amb una història de pirates que cobraven taxes als vaixells que navegaven per la Mediterrània. Mentre intento entendre l’al·legoria, un altre li pren el micro i fa un advertiment contra els comunismes. En Frank Paredes, músic parisenc d’avi barceloní, que se’ls escolta, somriu. “Veus, som molt diferents”, em diu. “Això no és encara un projecte polític, és una àgora on compartim les nostres idees i projectes”, continua, i es declara anarquista. Cap a mitjanit, els discursos s’imposen a la festa. Els qui ballaven rock’n’rolldeu metres més enllà s’afegeixen al gran grup, i ja no sento els compassos de pasdoble a trompeta que sonaven sota la gran estàtua de la Marianne.
DESIL·LUSIONS. Les protestes al carrer no són cap excepció a París. Formen part de la història de la ciutat. Des del 31 de març, quan un grup de manifestants contra la reforma laboral van decidir que no tornaven a casa, Nit Dempeus ha aconseguit aplegar estudiants i treballadors, que parlen de “convergència de lluites” i de “repensar el sistema”. No són una barreja representativa de la realitat de molts barris de la capital ni d’arreu del país, però sí que comparteixen les desil·lusions de la política institucional, d’un socialisme que ja no consideren d’esquerres, la frustració per les pobres expectatives laborals i la indignació per un “estat d’emergència” que aquesta nit -de turistes, joves de festa i mobilització prèvia al Primer de Maig- es tradueix en un desplegament exagerat de furgonetes policials i equips d’emergència al voltant de la plaça de la República.
Fa temps que els francesos saben que sota les llambordes de París no hi havia cap platja, i el d’avui no és (per ara), ni de bon tros, un moviment comparable al del Maig del 68. Però sí que es respira una voluntat de canvi, i la proposta de llei de reforma laboral de la ministra de Treball, Myriam El Khomri, ha actuat com a detonant.
POLÍTICA. Hi ha un punt de connexió entre aquests moviments nascuts en places de grans ciutats com a revolta contra sistemes corruptes. A Tahrir, durant l’esclat de la revolució contra Hosni Mubàrak, al Parc Gezi de la plaça Taksim d’Istanbul, en el primer gran pols polític de la societat civil turca contra Recep Tayyip Erdogan, o a la Puerta del Sol de Madrid els primers dies del 15-M, hi coincidia la voluntat de “prendre el control del debat polític”, com en diu una estudiant de literatura a la plaça de la República.
“Esperem que això creixi i faci canviar les coses”, diuen la Florence i el Georges, un matrimoni de Bretanya amb cinc fills “que saben el que és l’atur i els salaris baixos”. “Però el nostre veritable problema són les eleccions de l’any que ve i la possibilitat que guanyi el feixisme”, aclareix la Florence mentre reclama “realisme”.
“El missatge és el procés”, escrivia fa uns dies un sociòleg a Le Monde. El missatge del malestar i de les ganes de canvi. El procés de reunir-se per protestar ja és, de moment, una afirmació.
