31/01/2022

'No a la guerra', i prou?

4 min
Cartell contra la guerra d'Iraq, l'any 2003.

Doncs sí, sembla que força gent ha recuperat de les golfes o de l’altell les pancartes del "No a la guerra!", els ha tret la pols i espera amb impaciència la primera oportunitat d’exhibir-les pels carrers com en els bons vells temps del 2002-2003, quan ens manifestàvem tant de gust contra Aznar i contra la guerra de l’Iraq.

Cal admetre que la situació actual no resulta tan diàfana com fa una vintena o una trentena d’anys. Aleshores, la mobilització militar occidental a l’Orient Mitjà es feia per tal de protegir impresentables satrapies petrolieres (Kuwait, l’Aràbia Saudita...); i era molt fàcil denunciar el descarat rerefons econòmic de les operacions bèl·liques (allò tan gràfic de no blood for oil, recorden?); i el trio de les Açores invocava com a pretext per a la intervenció unes armes de destrucció massiva invisibles i que, a sobre, van resultar inexistents... Ara, en els confins entre Rússia i Ucraïna, les coses són força més complexes.

De tota manera, per a aquella esquerra espanyola –i catalana– a la qual li segueix costant d’admetre que, com a experiència històrica real, el comunisme ha estat un tràgic fracàs (a Europa) o un tràgic frau (a la Xina); per a aquells que encara miren a Moscou amb un punt de nostàlgia i a Washington amb una fòbia irredimible; per als que recorden amb tendresa l’"¡Otan no, bases fuera!"... Per a tots aquests es comprèn sense dificultat que la sort d’Ucraïna resulti indiferent i que –com deia no fa gaire Pablo Iglesias– l’ampliació de l’OTAN cap a l’est sembli una qüestió absolutament aliena, quan no una temerària provocació envers Putin.

Una altra cosa és –o hauria de ser, em sembla– l’actitud del nacionalisme/independentisme català, de totes aquelles persones, organitzacions i sensibilitats que, el 1989-1991, van experimentar l’anomenada febre bàltica, van celebrar l’enfonsament de l’ordre de Jalta i es van emmirallar en l’emancipació nacional d’estonians i ucraïnesos, lituans i armenis. Dic que aquests sectors haurien de pensar-s’ho una mica abans de córrer a empunyar el cartell del "No a la guerra!", perquè de fet allò que Vladímir Putin pretén avui és restaurar en la mesura del possible l’ordre de Jalta. És a dir, transformar tots els antics territoris més occidentals de la Unió Soviètica en un glacis protector de l’actual Federació Russa. Bielorússia ja és des de fa dècades un sinistre titella de Rússia, ni més ni menys que el Vietnam del Sud ho era dels Estats Units fins al 1975. Ara es tracta de fer el mateix amb la crucial Ucraïna –o almenys de finlanditzar-la–, de mantenir la coacció militar sobre Moldàvia, d’atemorir als països bàltics, etcètera.

Els dirigents d’Esquerra i Junts, ¿per què es pensen que Estònia, Letònia i Lituània, un cop recuperada llur independència, van tenir tanta pressa per incorporar-se a l’OTAN? Per fervor atlantista? Perquè en lloc de ser gent de pau, com nosaltres, estaven impacients per involucrar-se en alguna guerra? Ho van fer perquè volien, necessitaven una pòlissa d’assegurances que dissuadís Rússia de recuperar per la força la seva façana imperial bàltica. ¿I per què creuen que, l’altre dia, Tallinn, Riga i Vílnius van enviar armes dels seus modestos arsenals a Kíev? Per ardor guerrero? No, per temor a un efecte dòmino: si Ucraïna (un país de la talla de França) caigués sota la tutela russa, ¿com podrien les petites repúbliques bàltiques evitar la mateixa sort?

Dir tot això no és voler tornar a la Guerra Freda ni cultivar un antisovietisme pòstum; és tenir un mínim coneixement sobre la història i la geopolítica de l’Europa centreoriental. Al capdavall, l’URSS no va ser més que un avatar ideològic temporal d’aquella realitat multisecular que el general De Gaulle anomenà sempre la Russie. I l’Imperi Rus va pretendre obrir-se camí cap al centre d’Europa des de molt abans que Lenin o Stalin –o fins i tot Marx– haguessin nascut. El primer repartiment de Polònia data de 1772, els cosacs del tsar Alexandre I eren a París el 1815 i els soldats de Nicolau I van ocupar Budapest el 1849.

L’independentisme català, doncs, hauria de reflexionar abans d’apuntar-se càndidament al "No a la guerra!" Perquè, en aquest cas, "No a la guerra!" significa deixar-li a Putin les mans lliures per recolonitzar les antigues possessions occidentals de l’imperi russosoviètic. Això que l’amo del Kremlin reclama (que les repúbliques exsoviètiques siguin reconegudes com a “zones d’interès vital” de Rússia) és una flagrant versió remasteritzada de la infausta doctrina Bréjnev, que establia la “sobirania limitada” dels països satèl·lits.

I bé, ¿aquesta és la mena d’independència que JxC i ERC voldrien per a les petites nacions com Catalunya? ¿Una independència sota coacció, amb un exèrcit hostil concentrat a la frontera i animant moviments secessionistes interns, mentre nosaltres anéssim repetint que som gent de pau?

Fugir del simplisme ideològic, pensar i decidir amb criteri propi, és sempre una bona política, encara que a vegades pugui situar-te fora de circumstancials mainstreams. A condició, és clar, de saber-ho explicar.

Joan B. Culla és historiador