A vegades encarrego alguna cosa a un professional i, quan arriba el moment de parlar del preu, em diuen, abaixant una mica la veu, gairebé amb rubor: “És que a mi no m’agrada parlar de diners”. Ho he sentit diverses vegades, especialment en l’àmbit artístic o cultural. I em sorprèn. Perquè ho diuen com si parlar de diners fos de mal gust. Com si estiguéssim traint un codi invisible de dignitat o de puresa professional.
Alguns fins i tot afegeixen que haurien de tenir algú que els portés aquestes coses. Que a ells el que els agrada és crear, escriure, compondre, interpretar, pintar. I que la part econòmica els resulta incòmoda. Entenc aquest sentir, però crec que es tracta d’un equívoc profund. Com si demanar diners per la feina que un fa el convertís automàticament en algú menys idealista, menys compromès, menys humà.
Potser té a veure amb la meva formació com a economista. Jo no només parlo de diners: escric sobre diners gairebé cada dia! Ja m’hi he acostumat. Però continuo pensant que aquest rebuig a posar preu al que un fa és una recança mal entesa. Una mena de culpa heretada, com si demanar una compensació pel nostre esforç fos signe de cobdícia o de donar suport a un món materialista i poc ètic.
A qui així se senti, li dono una idea: no parleu de diners. Parleu de valor. Perquè la feina té valor. El talent té valor. Les idees tenen valor. La creació, el temps, l’ofici, l’experiència, tot això té un valor. I els diners són només l’instrument que fem servir per reconèixer i transferir aquest valor.
A l’economia, els diners es defineixen per dues funcions essencials: mitjà d’intercanvi i dipòsit de valor. Els diners són com una bateria amb energia a dins. I dins d’aquesta bateria hi ha l’energia personal. La del teu esforç. El valor del teu coneixement. El valor del que saps fer. Cada vegada que cobres per la teva feina, no estàs cobrant bitllets, estàs rebent piles carregades amb tot el que vals com a professional.
Per tant, no, no hauríem de tenir vergonya. Parlar de diners no és parlar d’avarícia. És parlar de reconeixement. És fer visible el que és invisible: tot el procés, la dedicació, l’aprenentatge, les hores que hi ha darrere de cada servei que prestem.
El que hauríem d’ensenyar no és a callar quan es parla de diners, sinó a explicar-ho. A argumentar-ho. A defensar-ho amb naturalitat. A posar preu al valor sense por, sense culpa, sense excuses. Perquè no hi ha res de què avergonyir-se pel fet que la nostra feina tingui valor. Al contrari. I si parlem amb naturalitat del valor que aportem, també acostumem a ocupar el lloc que realment mereixem.
