No és la macroeconomia, estúpid!
Durant anys, en economia, l’explicació de gairebé tot era el cicle. Anàvem malament perquè el cicle era dolent. Anàvem bé perquè el cicle ajudava. El 2025 ha servit per desmuntar aquesta coartada. L’economia espanyola ja no està atrapada en un mal moment conjuntural. Ben al contrari. Creix per sobre de la mitjana europea, ha aconseguit reduir la inflació sense destruir ocupació i ha normalitzat l’entorn financer sense ensurts. I, tanmateix, la sensació social és d’estancament, per no dir de penúria.
És el símptoma d’un canvi de problema.
El principal factor de fricció és estructural: l’habitatge. No és un problema d’un any ni d’un govern. És un coll d’ampolla acumulat durant dècades. La manca d’oferta, la lentitud administrativa, la inseguretat reguladora i el creixement de la demanda han convertit l’accés a l’habitatge en un obstacle vital. Tant se val que el PIB creixi o que la inflació baixi: si la gent no es pot pagar un sostre, el progrés econòmic deixa de notar-se.
D’altra banda, el mercat laboral mostra una paradoxa similar. Es crea ocupació, però la qualitat d’aquesta ocupació no sempre permet construir projectes de vida estables. La dualitat continua latent perquè els fixos discontinus són temporals encoberts. La baixa productivitat i la poca mobilitat continuen aquí. Molta ocupació de baixa qualitat. I mal remunerada. No és un problema de destrucció de llocs de treball, sinó de quin tipus de treball es crea i amb quin recorregut.
També en l’àmbit fiscal es repeteix el patró. El dèficit s’ha reduït i el deute s’ha estabilitzat, però el marge de maniobra és limitat. L’Estat ha guanyat pes com a amortidor de crisis, però no ha resolt com finançar de manera sostenible les necessitats futures: envelliment, sanitat, pensions, habitatge, transició energètica. El debat continua centrat en parts aïllades, no en arquitectura.
Tot això explica per què les dades macroeconòmiques milloren però el malestar persisteix. Perquè el problema ja no és el cicle. És l’estructura econòmica. Ja no es tracta d’esperar que passi la tempesta, sinó de reforçar els fonaments.
Aquest 2025 ens mostra a la perfecció que la macroeconomia pot funcionar raonablement bé i, tot i així, no oferir perspectives clares de progrés a una part important de la població. Quan això passa, insistir que “les dades són bones” no soluciona res. Més aviat al contrari, agreuja la desconnexió.
Espanya ha demostrat que sap gestionar crisis. Ara ha de demostrar que sap construir futur. I això ja no depèn del cicle econòmic, sinó de decisions estructurals que fa massa temps que s’ajornen. Dubto que sapiguem fer-ho. Som grans improvisadors, però molt mal planificadors. La política sobreviu en el curt termini i l’economia en el llarg. I això és un greu problema.
