Si no poguéssim dir
La mare de totes les llibertats és la llibertat d’expressió. Sense la paraula lliure no hi hauria vies per canalitzar la llibertat de pensament, de consciència o de càtedra. Sense poder-los anomenar, no es poden reivindicar cap dels altres drets. Les injustícies i les discriminacions, els greuges i els abusos de poder queden relegats a la part silenciada de la vida si el que impera és la llei del silenci. Per això és tan preocupant que en l’única part del món on s’havia consolidat la llibertat d’expressió comencem a veure creixents mostres d’intolerància als discrepants. El virus de la censura es va infiltrant a poc a poc en les nostres actituds cap als altres i ja no necessita lleis ni professionals com abans per ser imposada.
Un cas que m’ha fet rumiar setmanes és el d’una jove cantant de 19 anys a qui li van fer una entrevista i va respondre a les preguntes dient el que li semblava que havia de dir. Que és el que ha de fer qualsevol persona lliure. Repeteixo: una noia de 19 anys i cantant. Ni sociolingüista ni política ni experta en la matèria tractada ni cap càrrec públic. Resulta que una poetessa amb força més anys viscuts retalla un fragment del vídeo de l’entrevista a la cantant i el penja a una xarxa social. No només el penja sinó que assenyala i renya la jove pel que diu, cosa que provoca una allau de respostes negatives i un veritable linxament digital. Tant és si estem d’acord o no amb el que va dir la Mushkaa, la qüestió rellevant pel que fa a la llibertat d’expressió és que hem normalitzat les reaccions en massa destinades a aniquilar la presència pública d’algú amb qui discrepem, que les nostres pròpies intransigències ens semblen del tot justificades perquè tenim la raó i, com la reina de cors d’Alícia, cridem: que li tallin el cap! Els experts en xarxes socials diuen que ens fanatitzen i ens fan viure en bombolles en què ens sentim còmodes perquè només hi convivim amb els qui pensen com nosaltres. Quin avorriment! Haver lluitat tant per eixamplar els límits del que es pot dir per acabar escoltant sempre el mateix i dit de la mateixa manera.
Qui es vulgui erigir avui dia en un veritable defensor de la llibertat d’expressió tindrà dificultats afegides que no tenien els qui se les havien d'haver amb la censura oficial imposada per la força d’una violència explícita visible. Els nombrosos atacs contra la paraula lliure venen de molts llocs i alhora i tenen moltes maneres de manifestar-se. Per l’extrem dret hi ha qui, per exemple, cancel·la la subscripció a revistes en una llengua que considera sobrera o es dedica a perseguir de manera cada cop més desacomplexada escriptors i periodistes. Unes formes que també va adoptant l’extrem esquerre. Durant anys hem pensat que aquesta deriva només podia venir dels reaccionaris, però avui la temptació autoritària que pretén sufocar les opinions alienes a cop de clic també procedeix d’un espai més vinculat a moviments progressistes tradicionalment compromesos amb la llibertat d’expressió. A Escòcia, per exemple, s’acaba d’aprovar una polèmica llei contra els delictes d’odi que es pot acabar convertint en una veritable mordassa. Al Regne Unit, de fet, ja hi ha hagut dones com Laura Favaro o Maya Fostater que han perdut la feina per afirmar que el sexe biològic existeix o per expressar opinions crítiques amb les teories del gènere. Siguin benvinguts al regne dels fanàtics totalitaris i lliberticides tots aquells a qui els sembla molt bé que s’acomiadi algú per les seves idees.
La raó profunda d’aquest impuls castrador la trobo en un dels assajos escèptics de Bertrand Russell en el qual venia a dir que el purità (un tipus de fanàtic) sent més plaer tenint el poder d’impedir que els altres gaudeixin d’una llibertat que disfrutant-la ell mateix.
