04/04/2022

No qualsevol acord

2 min

La situació del català a l'ensenyament exigeix, òbviament, un acord de país. Ara bé: no qualsevol acord de país. Un acord sobre aquesta matèria no serà bo únicament pel fet de ser gran o de ser ampli: aquesta —l'amplitud de l'acord, o del pacte, com més gran millor— és condició necessària, però no suficient. Haurà de ser un acord que trenqui els blocs ideològics i que salti per damunt dels càlculs de partit, i en aquest sentit l'acord que es va frustrar (congelar, diuen) fa deu dies apuntava en una direcció interessant . Però no n'hi havia prou.

Qualsevol acord sobre la llengua i l'ensenyament ha de partir no tan sols de la realitat actual, sinó també d'una previsió de futur que sigui raonable, i d'una altra que no ho sigui tant. Partir de la realitat actual vol dir no confondre aquesta realitat amb els propis desitjos o prejudicis. El bloc independentista no ha de pensar com serien les coses en un estat català independent, perquè Catalunya no és cap estat independent ni és previsible que ho sigui en el futur proper. El bloc unionista ha d'abandonar les especulacions sobre quina seria la situació en un estat respectuós amb la diversitat lingüística i cultural, perquè el fet és que l'estat al qual pertanyem —l'estat espanyol— no és respectuós amb la diversitat lingüística i cultural, i tampoc és previsible que ho sigui en el futur proper, tant si a Espanya hi governen les esquerres com les dretes. Pel que fa a les previsions, la diguem-ne raonable ha de pensar en una població que creixi al ritme que ho fa l'actual; la previsió menys raonable (però no forassenyada) és incloure noves migracions que dupliquin la població actual de Catalunya en relativament pocs anys (el mateix val, evidentment, per a les Balears i el País Valencià). 

En qualsevol d'aquestes previsions i a partir d'una lectura veraç de la realitat, l'objectiu ha de ser que el català sigui la llengua que permeti la comunicació entre els ciutadans de Catalunya, la llengua de trobada i d'intercomprensió. Això vol dir invertir la tendència actual, en què aquesta llengua de trobada i d'intercomprensió és el castellà. És imprescindible fer-ho, perquè, si el català no és la llengua dels ciutadans de Catalunya (i de Balears i del País Valencià) no serà la llengua de ningú més. Capgirar una tendència com l'actual no és fàcil i requereix promoure l'ús social de la llengua a través de la invitació i la seducció, però també a través de l'obligació. Repetim-ho: també –no només, però també– a través de l'obligació, començant evidentment per les aules. Aquí és on s'han de trobar el màxim de forces polítiques: sense esperar que siguem independents (no ho serem) i sense esperar que tinguem a Espanya un govern amic de la llengua catalana (no el tindrem). I deixant de banda els càlculs de partit, els argumentaris, els eslògans i les frases fetes. No ha de ser cert que els actuals polítics siguin tots una colla de mediocres, incapaços d'un acord com aquest. A cada moment és habitual pensar que es tenen els pitjors dirigents possibles: demostrin que no és així.

Sebastià Alzamora és escriptor