Soc mestra. Fa molts anys que treballo a l'escola pública i, al llarg de la meva trajectòria professional, he passat per diferents centres, equips i projectes educatius. Escric des de la meva experiència personal, sabent que no totes les realitats són iguals, però amb la necessitat de posar paraules a una vivència que s'ha repetit massa sovint al llarg dels anys.
Durant la meva vida laboral he participat en projectes aparentment molt ben pensats: documents impecables, discursos inclusius, bones intencions, terminologia moderna i objectius compartits. Projectes que, sobre el paper, prometen acompanyament, treball en equip i suport real. Però massa sovint, quan arriba el moment clau, el suport no hi és. O hi és de manera puntual o simbòlica. I el pes real del dia a dia acaba recaient, un cop més, en la mateixa persona.
Quan això passa, es fa evident la manca de professionalització del sistema: caldrien rols clars, suports estables i equips que comparteixin realment la responsabilitat. Quan aquests elements no hi són, la responsabilitat recau sempre en les mateixes persones, i això desgasta emocionalment i físicament.
He viscut aquesta situació en diferents moments i contextos, i sempre amb el mateix rerefons: la idea que la vocació ho pot suplir tot. Que si estimes la teva feina, aguantaràs. Que si ets forta, resolutiva i compromesa, ja te'n sortiràs. I així, sense dir-ho obertament, es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda.
És aquí on el sistema esdevé pervers. La vocació, que hauria de ser un valor, és una excusa. Es demana implicació emocional allà on caldria estructura, empatia allà on caldria organització i resistència on caldria corresponsabilitat. La paraula vocació es buida de sentit i acaba substituint allò que el sistema hauria de garantir: condicions, recursos i suport real.
A més, moltes vegades, dins les dinàmiques escolars es prioritza que tot funcioni per aparences: que els infants estiguin contents, que les famílies no tinguin problemes i que el dia a dia sembli normal. Però el fet que no hi hagi soroll no vol dir que tot funcioni bé. Sovint vol dir que algú està assumint més del que li pertoca, posant-hi el cos, l'energia i l'equilibri emocional perquè no es noti que grinyola el sistema. Quan un projecte només funciona gràcies a l'excés d'implicació d'algunes professionals, el problema no és individual, és estructural.
No escric això des de la queixa ni des del desencís gratuït. Escric des de la lucidesa que dona l'experiència. Posar paraules al que no funciona també és una forma de cuidar els infants, ja que cuidar els infants passa, inevitablement, per cuidar les persones que els acompanyen cada dia. Una escola que es vol inclusiva no pot descansar sobre l'esgotament silenciós d'algunes persones.
Jo no vull ser heroïna. No vull sostenir amb el meu cos allò que hauria de sostenir un sistema pensat, cuidat i corresponsable. Vull fer bé la meva feina, amb rigor, amb mirada inclusiva i amb humanitat, però sense haver de trencar-me per dins perquè sembli que tot va bé.
