A Cisjordània no està passant res de nou. El que és nou és que ja gairebé no es dissimula.
Mentre l'atenció internacional es concentra a Gaza (i això amb sort!), el mapa de Cisjordània es continua transformant. No amb bombardejos massius, sinó amb decisions administratives, registres de propietat, ampliacions de colònies, noves infraestructures. És una política menys espectacular però igual de decisiva.
La mesura per registrar terres palestines com a propietat estatal israeliana no és un tecnicisme jurídic. És una declaració de permanència. El dret internacional concep l'ocupació com a temporal. Registrar terres com a pròpies implica actuar com si aquesta temporalitat hagués acabat. Implica convertir control en sobirania.
Durant anys es va parlar de l'annexió com una possibilitat futura, com l'escenari que arribaria si l'extrema dreta aconseguia imposar la seva agenda. Però l'annexió feia temps que es produïa de facto, en una situació que molts han descrit com una "realitat d'un estat" en lloc de dir "una realitat d'apartheid". L'expansió d'assentaments, la fragmentació territorial, la creació d'un règim legal dual no eren anomalies. Eren peces d'un projecte coherent. Reduir-ho tot al 7 d'octubre és massa simplificador. La devastació de Gaza no explica per si sola el que passa a Cisjordània. Més aviat s'inscriu en una lògica anterior, sostinguda durant dècades: despossessió progressiva, fragmentació del territori palestí, consolidació de control irreversible sobre la majoria de la terra.
L'Àrea C, que representa la major part de Cisjordània per decisió dels Acords d'Oslo –que ara massa gent enyora–, ha estat l'espai clau d'aquesta transformació. Allà s'hi concentren els assentaments i el control efectiu israelià. Convertir aquest control en inscripció registral és fer un pas més en la mateixa direcció. No canvia la lògica. La formalitza.
Mentrestant, se segueix invocant la solució dels dos estats com a horitzó diplomàtic. Però la viabilitat material d'aquest objectiu, si és que mai ha existit, depèn del territori. Sense continuïtat, sense accés a recursos, sense control efectiu, la idea d'un estat es converteix en abstracció. L'annexió no cal ni proclamar-la oficialment si el terreny ja ha estat reorganitzat de manera irreversible.
La comunitat internacional reacciona amb condemnes previsibles que no tenen conseqüències reals, que funcionen gairebé com a part del paisatge i que han esdevingut un dels pilars del teatre del procés de pau. El missatge implícit és clar: el cost és assumible.
El problema mai no ha estat només Gaza, ni va començar l'octubre del 2023. Pensar-ho així permet tractar cada escalada com un episodi aïllat. Mirar Cisjordània avui obliga a reconèixer una continuïtat històrica més incòmoda. No som davant d'una ruptura, sinó de la consolidació d'un projecte colonial que fa temps que va deixar de ser provisional. Si res no canvia, no serà per falta d'informació, sinó per la decisió política de mirar com es transforma una realitat sobre el terreny sense alterar les relacions que ho fan possible.
