«Farigola pel mal de coll
i un remei per no acabar espatllant el món»
Mar Pujol, Per cada u
Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.
Però com que venim de la festa del llibre, m’aturo en el que acaba d’escriure en Jaume Asens: Els anys irrecuperables. És a dir, els anys que mai no tornaran i el pes en l’avui del que no es va poder transformar ahir. El títol em serveix gairebé com a exordi, també perquè Asens l'hi ha manllevat a Stefan Zweig, recuperant el nom inicial del títol que havia de dur El món d’ahir. El títol i el llibre del bo d’en Jaume em serveixen perquè tot just a les primeres pàgines ens recorda que una de les primerenques mobilitzacions en què es va veure implicat van ser les que alçaven la veu i la paraula contra la pèrdua de pes i presència de les humanitats. Des d’aleshores, fa tres dècades, aquella degradació ha continuat de forma imparable. I si la palla va cara, de la filosofia en volen fer xavalla.
La qüestió –atès que venim de la diada de la cultura, del pensament, de les lletres– és que Catalunya, a hores d'ara i ara mateix, és el territori amb menys dotació horària acadèmica en filosofia al batxillerat. És l'única que no arriba ni a tres hores setmanals: el 2008 es van reduir a dues. I després ens queixarem de la falta de perspectiva crítica, d’autonomia vital i de discerniment racional. O del segrest de l’atenció per tantes pantalles. I, tanmateix, això que (ens) passa no és nou ni és cap accident: són decisions polítiques continuades, una rere l’altra. De fa 30 anys recordo, com si fos avui, una memorable pancarta que obria una manifestació estudiantil pels carrers de Tarragona i que emprant el refranyer castellà resava: "El saber no ocupa lugar (en los presupuestos del Estado)". La filosofia, com a saber fonamental i estri bàsic per viure en comú, es veu que tampoc. I això que enguany el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes se l’ha endut, tan merescudament, el filòsof i teòleg Pere Lluís Font. I això que qui l’atorga, Òmnium Cultural, està presidit per un altre filòsof, l’estimat Xavier Antich. I això que fins i tot la formació acadèmica de l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, és la filosofia. I això que, sobretot, tenim imprescindibles filòsofs de guàrdia: de Marina Garcés a Joan-Carles Mèlich, de Fina Birulés a Josep Maria Esquirol, d’Ingrid Guardiola a Lluís Duch fins a Begoña Román, i uns quants, de molt distinta sensibilitat, que poden llegir periòdicament en aquestes pàgines –des de Josep Ramoneda i Ferran Sáez fins a Santiago Alba Rico– i que ens ajuden a pensar, a discrepar, a comprendre i a entendre’ns. I tot això i tot allò, sí: però mentrestant som a la cua filosòfica de la pell de brau, mentre ens pot sempre la dèria de voler aparentar de ser els primers en tot.
Fet i desfet, aquesta dimissió educativa, alhora regressió pedagògica, retrocés humanista i destitució filosòfica, és tan evident com constant i no té res de nou. Ve d’antic. L’arraconament ha estat planificat i l’hemeroteca en va plena, del vell assalt a les humanitats, que no interessen a cap mercat. Fa set anys, per exemple, ja es va presentar un manifest reclamant debades la presència de la filosofia "en tota la seva dignitat i expressió" en el currículum docent català. Però no porto el tema al present només mirant al passat, sinó a l’avui. Fa un mes i escaig, amb el rerefons de la revisió del currículum de batxillerat que també ha mobilitzat docents de llengua i de ciències, 400 professors i professores de filosofia, com Sísif provant de pujar la muntanya, van aixecar la veu en un manifest col·lectiu, que està obert a qualsevol adhesió individual o col·lectiva, on venen a recordar que si volem retornar a l’humanisme –sense cap necessitat de ser els primers– no podem ser els darrers en filosofia. D’aquests anys no recuperables, en què la filo s’ha fet fonedissa, me'n vaig adonar novament per com vaig saber d’aquest nou manifest. Em va trucar en Joan, el fill d’un amic de vida, un amic amb qui fa 30 anys obríem, al costat de moltes i molts, un ateneu a la Vila de Gràcia, per poder disposar d’un espai popular de trobada, diàleg i resistències. En Joan em va sorprendre fins a deixar-me bocabadat quan em va dir que ja era professor de filosofia i quan em va donar tots els detalls de la campanya que impulsaven. Tres dècades després el que reclamàvem uns joves que ara ja són pares ho reprenen, amb tantes raons, els seus fills. De nou el que és vell torna nou. I esclar, en penjar la trucada l’únic que vaig poder fer va ser pensar el desassossec –i no treure'n l’entrellat ni veure'n l’aigua clara ni trobar-hi cap altre ferro roent que no fos la trucada del fill de l’amic.
La realitat fa la resta quan la pregunta ja no és retòrica: ¿si ara tot just parlem de tanta deshumanització, de tanta indiferència i de tantes violències induïdes no serà pel pes de la desaparició de les humanitats? ¿No serà, tot just, la pèrdua de filosofies la que anuncia la implosió dels nihilismes? ¿No lliga la causa amb els efectes? La cita clàssica diu que primer viure i després filosofar. Ja no ho tinc tan clar. Millor seria anar intercalant-ho. Perquè quan passem de veure Adolescència en pantalla a viure-la a la realitat –ahir mateix, a França, amb l’assassinat d’una jove per un company de classe– tot s’esfondra i retrunyen com mai les paraules d’un amic filòsof: "Hem lliurat la infància a Walt Disney, la salut a la casa Bayer, l'alimentació a Monsanto, la universitat al Banco Santander, la felicitat a Ford, l'amor a Sony i després volem que els nostres fills siguin raonables, solidaris, tolerants, «ciutadans» responsables i no «súbdits» purament biològics. El mercat capitalista ens tracta com pedres, ratolins i carabasses i després demanem a mestres i professors que ens converteixin en humans «civilitzats»". Què podia sortir malament?
Entre tants dubtes –fins quan, per qui, contra què– i tombant la cantonada de Sant Jordi, unes paraules carregades de lucidesa de la indomable Mireia Calafell van obrir l’escletxa, perquè només del dubte neix la llibertat. I això que els mots són només part del pròleg del benaurat poemari Nosaltres, qui, on només anuncia el que poemitzarà després. Allà la Mireia, com a cau d’orella, xiuxiueja: "Qui som nosaltres, qui. Qui som tu i jo i qui són aquells, qui el propietari, l’autoritat, qui els autors al llom de tapa dura i qui la tinta que no firma, la que omplirà de fongs la nostra tomba. Qui som, digues qui som. [...] Urgeix saber qui som, qui posa clor a la piscina i qui és dins l’aigua. Qui controla l’entrada i qui és que vol entrar. On és que es vol entrar. Ho hem de saber aviat o serà tard i irreversible: ja no podrem fer res, ni canviar res, ni escriure res, ni exigir res si un dia descobrim, ingènuament, que tota aquesta sang és de les nostres mans d’on, gota a gota, cau". Sense filosofia –nosaltres, qui– serà impossible saber-ho. Per això també està en el punt de mira de la diana de l’onada reaccionària global. Però no només i tampoc. Seria massa fàcil, i del tot irresponsable i fals, dir-ho així. Perquè tot el que ha succeït durant els darrers 30 anys no és obra ni de Trump ni de Meloni ni de Milei ni d’Orbán. Fet que encara fa pensar molt més en tot plegat.
