02/12/2022

De nou, la cultura de la violació

2 min

Aquesta setmana hem presenciat un nou atac contra Irene Montero, aquest cop per haver parlat al Congrés de la cultura de la violació. El rebombori mediàtic que han provocat les paraules de la ministra evidencia com és de necessari, encara, fer pedagogia d'un concepte que neix als anys 70 en el si del moviment feminista i que ens posa (amb duresa) davant el mirall. 

És sorprenent com un terme del qual portem molt temps parlant (en publicava un article en aquest mateix diari l’any 2016) de sobte sembla nou: troba una esquerda i pren protagonisme, expandint-se (¿i generant relat i comprensió?) per desxifrar una realitat complexa i silenciada com és la de les violències sexuals. Això passa, malauradament, per la reacció airada que provoca en els sectors més reaccionaris i negacionistes de les violències masclistes. De nou, cultura de la violació: la negació social d’un problema estructural.

Aquesta expansió sobtada del concepte cultura de la violació es produeix perquè ens trobem en un moment de presa de consciència col·lectiva però alhora també d’un cert col·lapse al veure les dimensions del gran monstre patriarcal. A massa gent encara la superen les dades: un 80% de les dones catalanes han patit algun tipus de violència masclista, segons l’enquesta de VM del departament d’Interior. Les dades ens parlen de nosaltres, i això a vegades costa de pair.

La cultura de la violació va del caldo de cultiu imprescindible perquè després es produeixin les violències sexuals, i aquestes s’hagin minimitzat o silenciat històricament. Del procés de socialització i la desigualtat entre homes i dones que ha estat tan naturalitzada, dels mites relacionats amb les violències sexuals –com, per exemple, no explicar-nos que la major part de les violacions les cometen persones del nostre entorn–, de com la pedagogia de la por en la qual ens eduquen ens ha tatuat el temor al cos pel sol fet de ser dones, de com ens han convertit en objectes sexuals, cosificant-nos i hipersexualitzant-nos. O de com s’ha alimentat històricament la culpa de les dones per les agressions patides. També de com el porno mainstream educa sexualment la nostra mainada, davant la falta d’educació afectivosexual. De ser objectes i no subjectes sexuals, de referenciar les dones en situació de vulnerabilitat com a oportunitats de caça i de no tenir clar què són el desig i el consentiment. La cultura de la violació va de tot això i més, però sobretot va d’on posem el focus. I aquí hi ha la mare dels ous, el gran responsable invisibilitzat: el model de masculinitat heteronormatiu (què s’espera de tu com a home en una societat patriarcal) i com es tradueix tot això en el sexe. Acabar amb la cultura de la violació implica revisar-nos tots i totes i combatre tots els fronts que desemboquen en les violències. És necessari transitar per un procés de presa de consciència, però és hora de començar a actuar ja, perquè això canviï i no llançar als lleons tots aquells canvis estructurals i essencials que cal fer pels drets i llibertats de les dones.

Alba Alfageme és psicòloga especialista en victimologia
stats